Estat, recerca i innovació

Els investigadors, grups de recerca, emprenedors i qualsevol persona que professionalment es dediqui a les matèries de recerca i innovació necessiten un entorn, que sovint anomenem ecosistema d’innovació, que afavoreixi i promogui aquestes activitats. La promoció de la recerca i la innovació és el finançament de projectes i accions, però també és l’entorn jurídic apropiat, el sistema fiscal adequat, el respecte social dels investigadors, compra pública innovadora, etc.

A Catalunya des de fa més de 30 anys la promoció de la recerca se l’ha reservat legalment l’Estat espanyol però addicionalment la Generalitat de Catalunya ha exercit també aquesta competència, fins i tot amb més intensitat que l’Estat. El resultat ha estat que amb aquest doble impuls s’ha avançat en recerca de manera significativa i just recentment sembla que la innovació comença a estructurar-se.

Amb tota aquesta evolució les institucions, els investigadors i personal de la recerca i la innovació s’han professionalitzat molt i a Catalunya hi ha autèntics experts en moltes matèries. Aquesta maduresa al sistema permet ara l’anàlisi per esbrinar què convé a la nostra recerca i innovació. Què demanaríem a un Estat perquè facilités el progrés científic i tecnològic de Catalunya? Proposo discussió sobre això i apunto el següent:

Començo pel que no convé. No convé inseguretat jurídica o fiscal. No convenen les restriccions legals que impedeixen a les institucions créixer i gestionar-se lògicament. No convenen les restriccions a les diferents operacions que cal fer en transferència de Coneixement. No convé el finançament irregular i a la baixa de la recerca i la innovació. No convenen els sistemes d’avaluació perversos que distribueixen els ajuts i finançament de manera simètrica sense donar prioritat a l’excel·lència. No ens convé la deixadesa en el finançament d’infraestructures de tota mena.

En canvi sí necessitem increments pressupostaris per deixar la precarietat, en molts casos, de les nostres institucions de recerca i innovació. Però en paral·lel ens cal que les persones brillants, molts d’ells joves investigadors que genera el país, s’incorporin fàcilment i dignament al sistema de recerca i innovació de Catalunya, així com que també tinguin opcions de mobilitat internacional. Cal una aposta decidida per l’excel·lència basada en avaluacions objectives. Ens calen fons significatius per a innovació basada en tecnologies disruptives. Ens cal que l’Estat confiï en les tecnologies creades aquí i les compri i les empri. Ens cal implicar sistemàticament a la recerca i la innovació en la majoria d’accions de govern. Ens calen governants sensibles i coneixedors d’aquestes matèries. Ens cal un marc legal i fiscal adient, i un nou ordre en matèria de mecenatge, així com un nou ordre en el marc de les institucions públiques de recerca.

Bé, ara cal veure qui ofereix això…

Catalunya, país de coneixement a Brussel·les

Avui em referiré al país, a Catalunya. Sortiré una mica més enllà de l’abast dels centres de recerca per posar de relleu com el nostre petit país la setmana vinent se’n va al cor de la Unió Europea i discuteix amb experts destacats sobre els reptes de la recerca i la innovació europea en els propers anys.

Doncs sí, és així. El 31 de maig els principals representants dels centres CERCA, juntament amb personalitats destacades com el conseller Jordi Baiget, responsable en matèria de coneixement a Catalunya, es troben a Brussel·les per plantejar qüestions i solucions als debats que la I-CERCA ha organitzat sobre l’evolució passada i les expectatives de futur dels centres d’R+D sobre l’European Research Council (ERC), i també sobre la definició i implementació de l’European Innovation Council (EIC) a Europa. També seran presents a les discussions representants d’alt nivell de la Comissió Europea, de l’ERC i del grup d’experts que assessoren l’EIC, a més de responsables de recerca i innovació de centres de recerca prestigiosos i de governs d’altres països.

Aquest debat no és només esperat per les institucions catalanes sinó per les principals institucions caps de files de tota Europa ja que les respostes a aquestes qüestions dibuixaran el futur dels estats europeus, inclòs el Català, quan aquest s’esdevingui. Un país de futur és aquell que sap construir sobre la creativitat, esforç i talent dels seus ciutadans. I justament això és el que mostra Catalunya la setmana que ve a la Conferència CERCA 2017.

L’efervescència científica i tecnològica de Catalunya sense cap mena de dubte és líder dins una Europa “despistada” on els principals socis es debaten entre la convicció d’entrar o sortir de la UE. Els catalans no en tenim cap dubte que hi volem ser i no només com a espectadors sinó que volem participar de les principals decisions a prendre per garantir-ne la seva idoneïtat. Volem sobrepassar les restriccions històriques que ens han condemnat a estar menys-representats a la Unió Europea.

Penso que aquesta és la millor carta de presentació que un país pot oferir a l’estranger. Mostrar la fortalesa de la seva recerca i la seva innovació fonamentant el principal hub de coneixement del Sud d’Europa, i contribuint a crear un espai comú més competitiu i avançat. Darrera, vindrà la resta… però clarament hem d’incloure la recerca i la innovació dins l’equació catalana.

CERCA Conference 2017

CERCA: un sistema permeable de centres de recerca

L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va definir el perímetre dels centres CERCA amb un total de 47 centres de recerca. Des d’aleshores, en paral·lel, no s’ha introduït dins el perímetre CERCA cap més centre de recerca. Sí que s’han fet fusions de centres CERCA, mitjançant el programa SUMA, entre d’altres accions, fixant en 41 centres l’actual perímetre.

A partir d’aquí, mitjançant l’avaluació CERCA, que ja està assolint una maduresa metodològica després de més de 50 avaluacions des de 2012, s’està valorant les institucions de dins del perímetre CERCA en funció de la seva actuació i també de la implementació que han fet de les recomanacions rebudes en la primera avaluació. Aquest exercici permetrà en aquells casos més extrems, si escau, qüestionar a aquells centres que no acompleixen satisfactòriament les expectatives que la Generalitat s’ha creat per aquestes institucions. I es crearà, eventualment, una llista de centres candidats de sortida del perímetre CERCA.

En contraposició, la permeabilitat ha de permetre l’entrada de noves institucions que mereixin el tractament CERCA. En aquest sentit s’ha obert la porta perquè diferents centres de recerca de Catalunya puguin adreçar-se a la Institució CERCA per valorar, si escau, que es faci una primera avaluació (externa i internacional) el resultat de la qual aconsellarà o no la seva inclusió a CERCA. Arribat aquest punt, la Generalitat de Catalunya haurà de cercar l’equilibri d’entrada i sortida a CERCA per determinar quin ha de ser el perímetre final.

Res de nou fins aquí que no s’assembli al que fan altres sistemes de centres a l’estranger de prestigi internacional. Per tant no descobrim res de nou sinó que simplement instrumentem allò que normalitza el nostre perímetre a partir d’entrades i sortides de centres, sobre una base de mèrit i transparència.

Una “història” de por

Recentment dos centres CERCA han obert un expedient de regulació d’ocupació (ERO). Tots dos ho han fet per causes molt diferents.

En un cas, era un centre petit X on els seus grups de recerca s’han traspassat a d’altres institucions i aquelles persones que no han pogut ser traspassades, principalment de l’administració del centre X, han estat afectades per l’ERO prèviament al moment de desaparició del centre X.

En l’altre cas, la situació és molt diferent. Es tracta d’un centre CERCA Y, més gran, en una disciplina estratègica pel país i per a la UE, amb molts projectes europeus i molts contractes amb el sector privat. En el centre Y hi conflueixen molts aspectes particulars de funcionament com pot ser que estaven pendents d’un trasllat d’ubicació física, s’estaven renegociant les aportacions dels patrons, etc. Però no han estat aquestes les raons per les quals el centre Y ha d’acomiadar treballadors. La raó no és altra que un conflicte amb el retorn d’IVA.

Fa ja alguns anys enrere un inspector Z, del qual m’estalvio el nom, (i és important dir que sovint és el mateix inspector Z) va portar a terme una inspecció en el centre Y, que com tots els centres de l’estat espanyol, reclamava uns retorns d’IVA dins uns marge d’entre el 80% i el 100% de la prorrata. Doncs el resultat de la inspecció va ser que el centre Y havia de tenir devolució 0 (zero) d’IVA. Aquí va començar una batalla legal intensa que encara dura. Però és important dir que la quantitat qüestionada per la hisenda espanyola era aproximadament de 4 milions d’Euros per al centre Y. Darrerament els recursos davant l’Agencia Tributaria que ha presentat el centre s’han desestimat i el centre Y ha hagut d’avalar (paralitzar) els 4 milions d’euros en els seus comptes mentre continua la batalla legal, ara ja en el Tribunal Econòmic Administratiu.

Cal fer aquí algunes consideracions. L’esmentat inspector Z ja ha portat a terme altres inspeccions a d’altres centres CERCA amb la mateixa radicalitat i arguments. Hom té el dubte de si els inspectors de l’Agencia Tributaria tenen un increment salarial en base als diners que recuperen per a l’Estat en les seves actuacions. En tot cas no hi ha hagut massa control, ni massa coordinació a l’Agència Tributaria a Catalunya fins ara per homogeneïtzar les actuacions d’inspecció als centres CERCA, i això fa que els resultats puguin arribar a ser sorprenents i alguns com el descrit aquí.

L’impacte d’aquests 4 milions d’Euros menys al centre Y ha estat devastador. I en conseqüència, el centre Y probablement haurà d’aturar el trasllat que tenia previst i redefinir-se a la baixa. Però el més dramàtic és que el centre Y ara està encarant un ERO per haver d’intentar rebaixar la càrrega salarial i avançar cap a la viabilitat econòmica. La intenció de la direcció i patronat del centre Y no ha estat mai fer una reducció de personal però la brutalitat de les actuacions de l’autoritat fiscal espanyola en aquest cas han portat directament aquí.

El més trist de tot és que els experts declaren que aquesta actuació fiscal serà total o parcialment revertida i es guanyarà als tribunals d’aquí a uns anys. Però en aquell moment l’inspector Z ja ni recordarà l’expedient que va traumatitzar al centre Y i contràriament, els actuals treballadors del centre Y sotmesos a l’ERO ja farà temps que no tenen relació laboral amb el centre Y.

En un país normal no hauria de passar que una institució de recerca d’un sector estratègic es veiés greument afectada pels capricis o per la qüestionable professionalitat d’un inspector.

Ciència i diplomàcia

Sempre he pensat que ciència I diplomàcia van molt lligades, malgrat que hi ha molt pocs diplomàtics que siguin científics. De fet, els investigadors sempre s’avancen a anar a tot arreu i a establir relacions amb les persones locals independentment de la situació política dels països. Per tant, les aptituds diplomàtiques diguem-ne que les tenen totes, els investigadors. Però ciència i diplomàcia va una mica més enllà d’aquestes aptituds individuals. La ciència és una activitat amb bona acceptació de manera majoritària i està resultant un element imprescindible per contribuir a arribar a acords globals o multilaterals, per exemple. Fixem-nos en el cas del canvi climàtic. Quins acords es plantejarien o quines discussions es mantindrien si no hi haguessin unes bases científiques que indiquessin les evolucions de diferents paràmetres, la mesura de les conseqüències de determinades accions, etc? Per tant, clarament la ciència esdevé un roc a la faixa imprescindible a les organitzacions internacionals per emprendre iniciatives conjuntes.

Recordo que una vegada vaig preguntar a un ambaixador britànic què calia fer quan es trencaven relacions diplomàtiques amb un país? Quin era el pas següent per restablir-les? I ell em va dir quelcom així com que poc a poc calia recuperar el terreny perdut, enviant primer a un lampista que arreglés una canonada (encara que no fos veritat!) i valorés l’estat de l’edifici buit de l’ambaixada, després a un paleta, després a un gestor, una secretària, i poc a poc anar ampliant fins a repoblar novament l’ambaixada.

Això em fa pensar en un dels nostres investigadors universals, l’Eudald Carbonell (IPHES) que fa poc m’explicava com havia anat a Eritrea a fer unes excavacions. I de com ell s’havia guanyat l’amistat de determinats generals o coronels dels exercits locals els quals li havien permès tota mena de llicències per portar a terme la seva feina d’investigador. Ara si aneu al web del Ministeri espanyol d’Assumptes Exteriors podeu copsar el contrast veient com no hi ha pràcticament informació d’Eritrea i aquesta comença amb un “Se desaconseja el viaje bajo cualquier circunstancia”. Veieu doncs com una vegada més la ciència avança a la diplomàcia tradicional.

Avui sóc al Second UfM Regional Forum que té lloc a Barcelona. La sensació que tinc és què ràpid anirien algunes coses si els científics fossin els que les portessin a la pràctica. En canvi les eternes discussions entre els representants estatals, regionals, locals… perpetuen situacions o problemàtiques que es fan cròniques o empitjoren. El pragmatisme de la ciència pot ajudar molt la diplomàcia. Esperem que aquestes dues dinàmiques es trobin cada vegada més.

In memoriam Joan Rodés

Dr. Joan RodésDigues-me Juanitu! Això em deia sempre el Dr. Joan Rodés quan tractava amb ell algun tema relatiu als centre CERCA i jo tornava a la fórmula d’adreçar-me a ell formalment.

Vaig conèixer a en Joan Rodés durant els anys 90. En aquella època una de les imatges més nítides que tinc d’ell va ser quan vam fer amb en Jordi Camí un projecte bibliomètric sobre les institucions de recerca biomèdica i en Jordi el va presentar a la comunitat de metges i investigadors de l’Hospital Clínic. Perquè cal recordar que per damunt de tot en Joan Rodés ha impulsat la recerca a Catalunya de manera singular. Ell va introduir a la dinàmica hospitalària el criteri de recerca per contribuir a seleccionar caps de serveis dels hospitals i altres metges en general. Ell també ha estat pioner en la creació d’institucions de recerca amb personalitat jurídica pròpia, com ara l’IDIBAPS, que recentment ha celebrat el seu 20è aniversari. Ell ha estat, des de la seva creació, Vice-President de la Institució CERCA, i no s’ha d’oblidar que en Joan Rodés ha estat un dels investigadors més prolífics de la ciència catalana amb una producció científica que supera el miler d’articles, dels quals aproximadament 180 han estat articles molt citats (HCP segons WoS).

En Juanitu era incansable. Sovint em trucava per preguntar o discutir alguna qüestió dels centres de recerca biomèdics. Sempre tenia una opinió clara de les coses! A la darrera reunió del Patronat d’I-CERCA que va assistir com a VicePresident va venir en cadira de rodes i amb una persona de suport que l’acompanyava. Un parell de dies després de la reunió el vaig telefonar per preguntar-li com es veia de salut per seguir exercint de Vice-President. I la seva resposta sense fissures fou que es veia encara amb forces suficients. Així era ell.

Recordo també que fa uns anys em va passar un text, que havia escrit sobre l’evolució de la medicina a Catalunya, que em va impactar molt.  Allà defensava que el creixement imparable de l’esperança de vida dels catalans té el seu fonament en la recerca biomèdica. I argumentava com els diferents avenços i la seva extensió assistencial han anat contribuint.

Potser un fet inquietant fou quan l’ISCIII va posar el seu nom a una convocatòria de contractes d’investigadors de recerca:  “Contratos Juan Rodés”. No recordo altres casos d’investigadors en vida a qui dediquessin al seu nom una convocatòria de recerca. Però això ara … ja no és rellevant.

Juanitu, ara sí que hauràs de reposar. Gràcies per totes les coses bones que ens has deixat que han estat moltes. Ja et trobem a faltar.

Fons de patents GÍNJOL vs CSIRO Innovation Fund

Catalunya és un país de 7,5 milions d’habitants i amb una recerca activa generadora d’idees originals amb potencial de mercat.

Austràlia és un país d’uns 23 milions d’habitants (aprox. multiplica per tres Catalunya) i també amb una recerca activa.

20161110_ginjol_homeA CERCA estem molt contents perquè hem aconseguit alinear esforços entre la Institució CERCA i 11 centres de recerca per constituir inicialment un fons de patents anomenat GÍNJOL.

En breu es resoldrà una primera crida de projectes del fons amb un finançament d’aproximadament 80.000 euros, mentre que GÍNJOL finançarà a 2017 amb uns 200.000 euros addicionals dues noves crides de projectes de patents. S’espera també la incorporació de la Generalitat de Catalunya en el finançament del fons de patents GÍNJOL en el període 2017-2020 amb una aportació mínima d’uns 500.000 euros.

En paral·lel a Austràlia el CSIRO (Commonwealth Science and Innovation Organisation) acaba de llançar el CSIRO Innovation Fund amb una quantitat de 200 milions de dollars australians, aprox. 140 milions d’Euros. En aquest cas un 35% dels diners provenen del Govern Australià, un 15% del CSIRO i un 50% del sector privat.

Queda clar que el fons australià multiplica per 70 els euros/habitant respecte al fons GÍNJOL. Però també és veritat que ambdós fons són d’estructura similar, i comparteixen que volen invertir en les seves millors idees, rigorosament seleccionades, i recuperar beneficis per fer els corresponents fons sostenibles en el futur. També és cert, que les institucions públiques catalanes tenen més difícil combinar finançament públic i privat per a engegar determinades iniciatives. Aquí n’hem aprendre més i fer que això aviat sigui una realitat. Hi som a prop i això no se’ns pot escapar.

De tota manera acabem d’engegar la màquina i comencem a rodar. Ara caldrà afinar amb la conducció perquè quan canviem a una màquina més potent la sapiguem governar.

Les dones de la recerca

Recentment la institució que dirigeixo ha produït un vídeo sobre els biaixos més comuns que tenen lloc en la selecció d’investigadores als centres de recerca.

Recruitment bias

Aquest vídeo és només la punta d’un iceberg sobre un Programa de dones investigadores als centres de recerca de Catalunya (CERCA) que inclou un Pla d’Igualtat d’Oportunitats i Gestió de la Diversitat (publicat el 2014), que en aquests anys ha generat que avui dia la majoria dels centres CERCA ja disposin i apliquin un Pla de gènere; que els seus Comitès Científics Externs es comencin a plantejar als òrgans de govern de manera més equilibrada; que les avaluacions periòdiques dels centres valorin l’aplicació de les accions d’equilibri de gènere, etc.

L’equilibri de gènere a la recerca no és un caprici de mentalitats progressistes. És el respecte a les científiques que s’han esforçat igual que els homes a desenvolupar recerca ambiciosa i d’alt nivell. I a més, és la garantia que no estem descartant artificialment el talent de les persones per una raó tan absurda com és ser home o ser dona. Per tant, mantenir equilibri de gènere a les institucions científiques permetrà avançar més ràpidament en el coneixement pel fet de tenir millor personal investigador. De fet, de dones a la recerca n’hi ha tantes o més que d’homes. El problema ve perquè a mesura que s’avança en les categories professionals i responsabilitat del personal investigador, les investigadores desapareixen. És a dir, hi ha investigadores predoctorals i postdoctorals, però a les posicions més sènior, i sobretot a les responsabilitats científiques més altes, les dones són rara avis.

Què no s’està fent bé a Catalunya? La lentitud en l’aplicació de les polítiques de gènere a la recerca és igual o major que la seva aplicació en d’altres sectors. Això fa que la normalització de les dones a la recerca no sigui un fet avui, ni possiblement demà. Cal una major implicació de les autoritats i de les institucions de la recerca, amb accions decidides i concretes. I cal que cadascú des de la seva posició tingui la sensibilitat i sobretot la visió per provocar els canvis necessaris per garantir la igualtat en els processos de selecció, i per triar els/les responsables de les institucions de recerca.

Us faig una pregunta: Segur que molts de vosaltres teniu filles que encara estan estudiant. Us agradaria que quan elles finalitzin la seva educació i comencin a integrar-se al món laboral entressin en un laberint de problemes de biaix de gènere que perjudiqui clarament les seves expectatives professionals? La resposta crec que és òbvia. Doncs com a ciutadans, quan votem, quan prenem decisions, quan treballem, … hem d’exigir i fer possible que en els nostres àmbits la normalització de gènere avanci.

Qui sap, potser si haguéssim començat abans Catalunya ja tindria el seu primer Premi Nobel: una dona investigadora?

Ciència Ficció?

Recentment els diferents mitjans de comunicació destacaven la darrera troballa astronòmica: A l’estrella més pròxima, Proxima Centauri, a només 4,25anys llum de distància (40 bilions de quilòmetres), hi ha un planeta molt prometedor “Proxima b”, amb la mida correcta i situat al lloc correcte perquè la seva temperatura sigui l’adient per allotjar vida, de manera semblant a com ho fa la terra.

Aquesta notícia excita la imaginació de qualsevol. Hom s’imagina com per exemple l’IEEC aprofundeix en l’estudi de localització de Proxima b i proposa un estol de petits nanosatèl·lits per enviar-hi sensors, etc. En paral·lel, l’IREC proposa un sistema de propulsió per als nanosatèl·lits que fa viable que hi arribin en pocs anys aprofitant l’impuls gravitatori de diverses òrbites planetàries. També el CTTC desenvolupa un sistema de comunicació robust per garantir que les dades corrin entre la Terra i els enginys que enviem a l’espai, i que tornin les mesures del sensors. El CVC, l’ICIQ, l’ICFO, l’IRB, l’IFAE entre d’altres, desenvolupen diverses càmeres i sensors de base física, química i biològica per enviar al planeta i prendre les mesures pertinents. També el CED i l’IPHES estudien com, des d’una perspectiva demogràfica i social, caldria que fos una primera colònia humana en aquest nou planeta, i com s’ho farien aquests pioners per arribar fins allà superant totes les dificultats amb un cert ordre que ho fes viable tot plegat. L’IRTA, el CRAG, l’ICN2, l’IDIBAPS, el CRG… podrien proposar solucions biològiques per atmosferes alternatives amb diferents composicions de gasos i en entorns amb determinat perfil de nutrients, que servissin per alimentar de manera sostenible als humans que s’hi establissin. El CIMNE podria dissenyar amb les dades rebudes des dels nanosatèl·lits quines edificacions (o vaixells) es podrien construir amb materials locals que permetessin allotjar una colònia humana, prou resistents a la climatologia de Proxima b. I el CREI podria calcular els costos de la recerca i desenvolupament d’aquestes tecnologies, i com la base humana a Proxima b s’organitzaria amb un sistema econòmic sostenible minimitzant desigualtats econòmiques i garantint l’accés al benestar del colons. VHIR i IBEC aportarien un sistema de telemedicina robotitzat per als valents viatgers, mentre que IDIBGI faria un seguiment de la dinàmica cardíaca de les tripulacions i colons, i l’IRSICAIXA optimitzaria els riscos que suposa l’envelliment per incrementar l’esperança de vida dels exploradors espacials.

Bé, quantes coses podríem engegar si els recursos i el temps en acompanyessin una mica més. O pot ser és només una qüestió d’organització?

Valdria la pena organitzar grans projectes monogràfics de caire interdisciplinari entre institucions de recerca i tecnologia solvents, amb una capa d’estratègia conjunta per afrontar grans reptes, o… és només una qüestió relativa a la Ciència Ficció?

Tributs i anècdotes de la recerca catalana

Pensant en els darrers 25 anys de la recerca catalana em venien al cap algunes fites destacades que no necessàriament són les que estan més de moda. No opino dels anys anteriors perquè no els vaig viure en primera persona, però sí em consta tota la feina que va fer la CIRIT amb Gabriel Ferrater entre d’altres, amb projectes brillants i ambició. I tampoc esmento moltes i moltes persones que han tingut papers rellevants. Aquest text no és exhaustiu sinó anecdòtic.

Potser la primera fita va ser la creació del Comissionat per a Universitats i Recerca on, sense cap mena de dubte, el Prof. Josep Laporte en va ser protagonista (any 1993). També, entre 1993-1994, el Dr. Joan Albaigès, com a director general de Recerca (DGR), va crear la convocatòria de grups de recerca la qual, amb relativament pocs canvis, ha anat evolucionant fins a dia d’avui. En aquella època, el Prof. David Serrat, com a DGR, va autoritzar la primera compra de dades bibliomètriques a ISI per part de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la porta a tota una tradició d’estudis i anàlisi.

De finals dels 90 recordo sobretot al Prof. Pere Pascual que brillantment va gestionar la convocatòria de distincions per alliberar de docència a alguns recercadors universitaris. Enyoro les discussions bibliomètriques que manteníem i aquella mentalitat oberta tan constructiva.

La dècada dels 2000 va ser prodigiosa. Mas Colell va ser nomenat conseller i va crear ICREA. Encara recordo la primera convocatòria d’ICREA, amb una taula plena d’expedients en paper, i tots els que érem allà, especialment el Prof. Salvador Barberà, preguntant-se: I ara com ho farem això?

L’AGAUR va ser creada el 2001-2002. Jo en aquell moment era al Consell Social de la UdG però recordo la correspondència que mantenia amb el Prof. Mas-Colell sobre la llei d’Universitats de Catalunya on jo li insistia que també calia incloure l’AGAUR al final de la llei, igual que l’AQU, ICREA o la UOC. Finalment no em va fer massa cas… Crec que l’AGAUR ha generat un tomb positiu en la política científica del país aportant la rigor en l’avaluació, feta amb criteris raonables i amb pragmatisme.

En el primer Govern tri-partit, El Prof. Xavier Hernández, com a DGR, va revolucionar el sistema de recerca. Crec que és una de les poques figures que ha pensat en gran, tenint al cap tots els elements del sistema i facilitant la seva expansió. Ell és responsable de la creació de noves convocatòries com per exemple els ajuts postdoctorals  Beatriu de Pinós. També va enfortir les institucions de recerca com la pròpia AGAUR, que va ser una eina molt executiva de les seves polítiques. I va fer grans esforços per eixamplar el programa CERCA, amb nous centres. D’ell en destacava la seva especial cura per les Humanitats i les Ciències Socials. En aquest sentit, va promoure la creació de CARHUS basat en criteris objectivables com a sistema de mesura i avaluació. En certa manera dins l’àmbit de la recerca va emular a Enric Prat de la Riba a qui ell sovint citava.

L’any 2008 gràcies a l’impuls del Conseller Huguet es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. També crec que el text en ell mateix és una fita de sistema malgrat que després, uns i altres, n’hagin fet una aplicació basada en interpretacions particulars.

El final de la dècada va ser convuls amb nombrosos canvis de responsabilitats en la recerca catalana. En destacaria el 2010 la creació de la Institució CERCA per ordenar el sistema de centres, tot i que va entrar amb polèmica ja que molt aviat els centres CERCA, a causa de la crisi van rebre una afaitada de romanents històrica que va generar uns anticossos terribles al sistema.

De la present dècada prefereixo no opinar-ne fins que n’hagin passat uns anys més. Com és sabut, el temps ajuda a situar tot al seu lloc, i això és molt útil per a fer balanços.