Les dones de la recerca

Recentment la institució que dirigeixo ha produït un vídeo sobre els biaixos més comuns que tenen lloc en la selecció d’investigadores als centres de recerca.

Recruitment bias

Aquest vídeo és només la punta d’un iceberg sobre un Programa de dones investigadores als centres de recerca de Catalunya (CERCA) que inclou un Pla d’Igualtat d’Oportunitats i Gestió de la Diversitat (publicat el 2014), que en aquests anys ha generat que avui dia la majoria dels centres CERCA ja disposin i apliquin un Pla de gènere; que els seus Comitès Científics Externs es comencin a plantejar als òrgans de govern de manera més equilibrada; que les avaluacions periòdiques dels centres valorin l’aplicació de les accions d’equilibri de gènere, etc.

L’equilibri de gènere a la recerca no és un caprici de mentalitats progressistes. És el respecte a les científiques que s’han esforçat igual que els homes a desenvolupar recerca ambiciosa i d’alt nivell. I a més, és la garantia que no estem descartant artificialment el talent de les persones per una raó tan absurda com és ser home o ser dona. Per tant, mantenir equilibri de gènere a les institucions científiques permetrà avançar més ràpidament en el coneixement pel fet de tenir millor personal investigador. De fet, de dones a la recerca n’hi ha tantes o més que d’homes. El problema ve perquè a mesura que s’avança en les categories professionals i responsabilitat del personal investigador, les investigadores desapareixen. És a dir, hi ha investigadores predoctorals i postdoctorals, però a les posicions més sènior, i sobretot a les responsabilitats científiques més altes, les dones són rara avis.

Què no s’està fent bé a Catalunya? La lentitud en l’aplicació de les polítiques de gènere a la recerca és igual o major que la seva aplicació en d’altres sectors. Això fa que la normalització de les dones a la recerca no sigui un fet avui, ni possiblement demà. Cal una major implicació de les autoritats i de les institucions de la recerca, amb accions decidides i concretes. I cal que cadascú des de la seva posició tingui la sensibilitat i sobretot la visió per provocar els canvis necessaris per garantir la igualtat en els processos de selecció, i per triar els/les responsables de les institucions de recerca.

Us faig una pregunta: Segur que molts de vosaltres teniu filles que encara estan estudiant. Us agradaria que quan elles finalitzin la seva educació i comencin a integrar-se al món laboral entressin en un laberint de problemes de biaix de gènere que perjudiqui clarament les seves expectatives professionals? La resposta crec que és òbvia. Doncs com a ciutadans, quan votem, quan prenem decisions, quan treballem, … hem d’exigir i fer possible que en els nostres àmbits la normalització de gènere avanci.

Qui sap, potser si haguéssim començat abans Catalunya ja tindria el seu primer Premi Nobel: una dona investigadora?

Ciència Ficció?

Recentment els diferents mitjans de comunicació destacaven la darrera troballa astronòmica: A l’estrella més pròxima, Proxima Centauri, a només 4,25anys llum de distància (40 bilions de quilòmetres), hi ha un planeta molt prometedor “Proxima b”, amb la mida correcta i situat al lloc correcte perquè la seva temperatura sigui l’adient per allotjar vida, de manera semblant a com ho fa la terra.

Aquesta notícia excita la imaginació de qualsevol. Hom s’imagina com per exemple l’IEEC aprofundeix en l’estudi de localització de Proxima b i proposa un estol de petits nanosatèl·lits per enviar-hi sensors, etc. En paral·lel, l’IREC proposa un sistema de propulsió per als nanosatèl·lits que fa viable que hi arribin en pocs anys aprofitant l’impuls gravitatori de diverses òrbites planetàries. També el CTTC desenvolupa un sistema de comunicació robust per garantir que les dades corrin entre la Terra i els enginys que enviem a l’espai, i que tornin les mesures del sensors. El CVC, l’ICIQ, l’ICFO, l’IRB, l’IFAE entre d’altres, desenvolupen diverses càmeres i sensors de base física, química i biològica per enviar al planeta i prendre les mesures pertinents. També el CED i l’IPHES estudien com, des d’una perspectiva demogràfica i social, caldria que fos una primera colònia humana en aquest nou planeta, i com s’ho farien aquests pioners per arribar fins allà superant totes les dificultats amb un cert ordre que ho fes viable tot plegat. L’IRTA, el CRAG, l’ICN2, l’IDIBAPS, el CRG… podrien proposar solucions biològiques per atmosferes alternatives amb diferents composicions de gasos i en entorns amb determinat perfil de nutrients, que servissin per alimentar de manera sostenible als humans que s’hi establissin. El CIMNE podria dissenyar amb les dades rebudes des dels nanosatèl·lits quines edificacions (o vaixells) es podrien construir amb materials locals que permetessin allotjar una colònia humana, prou resistents a la climatologia de Proxima b. I el CREI podria calcular els costos de la recerca i desenvolupament d’aquestes tecnologies, i com la base humana a Proxima b s’organitzaria amb un sistema econòmic sostenible minimitzant desigualtats econòmiques i garantint l’accés al benestar del colons. VHIR i IBEC aportarien un sistema de telemedicina robotitzat per als valents viatgers, mentre que IDIBGI faria un seguiment de la dinàmica cardíaca de les tripulacions i colons, i l’IRSICAIXA optimitzaria els riscos que suposa l’envelliment per incrementar l’esperança de vida dels exploradors espacials.

Bé, quantes coses podríem engegar si els recursos i el temps en acompanyessin una mica més. O pot ser és només una qüestió d’organització?

Valdria la pena organitzar grans projectes monogràfics de caire interdisciplinari entre institucions de recerca i tecnologia solvents, amb una capa d’estratègia conjunta per afrontar grans reptes, o… és només una qüestió relativa a la Ciència Ficció?

Tributs i anècdotes de la recerca catalana

Pensant en els darrers 25 anys de la recerca catalana em venien al cap algunes fites destacades que no necessàriament són les que estan més de moda. No opino dels anys anteriors perquè no els vaig viure en primera persona, però sí em consta tota la feina que va fer la CIRIT amb Gabriel Ferrater entre d’altres, amb projectes brillants i ambició. I tampoc esmento moltes i moltes persones que han tingut papers rellevants. Aquest text no és exhaustiu sinó anecdòtic.

Potser la primera fita va ser la creació del Comissionat per a Universitats i Recerca on, sense cap mena de dubte, el Prof. Josep Laporte en va ser protagonista (any 1993). També, entre 1993-1994, el Dr. Joan Albaigès, com a director general de Recerca (DGR), va crear la convocatòria de grups de recerca la qual, amb relativament pocs canvis, ha anat evolucionant fins a dia d’avui. En aquella època, el Prof. David Serrat, com a DGR, va autoritzar la primera compra de dades bibliomètriques a ISI per part de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la porta a tota una tradició d’estudis i anàlisi.

De finals dels 90 recordo sobretot al Prof. Pere Pascual que brillantment va gestionar la convocatòria de distincions per alliberar de docència a alguns recercadors universitaris. Enyoro les discussions bibliomètriques que manteníem i aquella mentalitat oberta tan constructiva.

La dècada dels 2000 va ser prodigiosa. Mas Colell va ser nomenat conseller i va crear ICREA. Encara recordo la primera convocatòria d’ICREA, amb una taula plena d’expedients en paper, i tots els que érem allà, especialment el Prof. Salvador Barberà, preguntant-se: I ara com ho farem això?

L’AGAUR va ser creada el 2001-2002. Jo en aquell moment era al Consell Social de la UdG però recordo la correspondència que mantenia amb el Prof. Mas-Colell sobre la llei d’Universitats de Catalunya on jo li insistia que també calia incloure l’AGAUR al final de la llei, igual que l’AQU, ICREA o la UOC. Finalment no em va fer massa cas… Crec que l’AGAUR ha generat un tomb positiu en la política científica del país aportant la rigor en l’avaluació, feta amb criteris raonables i amb pragmatisme.

En el primer Govern tri-partit, El Prof. Xavier Hernández, com a DGR, va revolucionar el sistema de recerca. Crec que és una de les poques figures que ha pensat en gran, tenint al cap tots els elements del sistema i facilitant la seva expansió. Ell és responsable de la creació de noves convocatòries com per exemple els ajuts postdoctorals  Beatriu de Pinós. També va enfortir les institucions de recerca com la pròpia AGAUR, que va ser una eina molt executiva de les seves polítiques. I va fer grans esforços per eixamplar el programa CERCA, amb nous centres. D’ell en destacava la seva especial cura per les Humanitats i les Ciències Socials. En aquest sentit, va promoure la creació de CARHUS basat en criteris objectivables com a sistema de mesura i avaluació. En certa manera dins l’àmbit de la recerca va emular a Enric Prat de la Riba a qui ell sovint citava.

L’any 2008 gràcies a l’impuls del Conseller Huguet es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. També crec que el text en ell mateix és una fita de sistema malgrat que després, uns i altres, n’hagin fet una aplicació basada en interpretacions particulars.

El final de la dècada va ser convuls amb nombrosos canvis de responsabilitats en la recerca catalana. En destacaria el 2010 la creació de la Institució CERCA per ordenar el sistema de centres, tot i que va entrar amb polèmica ja que molt aviat els centres CERCA, a causa de la crisi van rebre una afaitada de romanents històrica que va generar uns anticossos terribles al sistema.

De la present dècada prefereixo no opinar-ne fins que n’hagin passat uns anys més. Com és sabut, el temps ajuda a situar tot al seu lloc, i això és molt útil per a fer balanços.

 

Les coses no passen per casualitat…

Darrerament s’han publicat un parell de textos que fan referència al sistema català de recerca i universitari. Jo, pel meu biaix professional, em referiré bàsicament al què diuen respecte als centres de recerca CERCA.

Els textos són:

1. Carlos Andradas. Rector de la Universidad Complutense de Madrid. Las Universidades de Madrid: en busca del tiempo perdido

2. La Vanguardia. Opinions de Nazario Martin. President de la COSCE, entre d’altres. Catalunya lidera la ciència en España.

Tots dos textos fan referència als centres CERCA. Al primer es diu “…bajo el auspicio de la Generalitat se han ido creando institutos de investigación de alta calidad, muchos de ellos con alguna vinculación con la Universidad, dotándolos de un modelo de funcionamiento y gobernanza propio, más ágil y flexible, así como de una financiación que les permitiera entrar en el llamado círculo virtusoso: alcanzar una masa crítica suficiente para ser capaces de generar Nuevos ingressos para la investigación y la captación de talento, que a su vez atrae más recursos y talento. Este modelo se ha culminado en 2010 con la agrupación de estos institutos en la red CERCA, que a fecha de hoy cuenta con 43 centros. “

El segon explica “…’El caso de Catalunya es un éxito’, considera Nazario Martín, COSCE “Muchos de los investigadores que han obtenido un ERC para centros catalanes son extranjeros que venían muy bien preparados para solicitarlas. El sistema catalán ha sabido atraer y captar talento. (…) En concreto, en la última convocatòria de 2015 (ERC) donde más exito ha tenido Catalunya ha sido en la categoria de Proof of Concept, una iniciativa de financiación lanzada hace cinco años (…), de las 20 ayudas concedides a España, 13 han recaido en centros catalanes, lo que supone un 65% del total…”

És rellevant que algunes persones externes al nostre sistema parlen de les fites aconseguides pels centres catalans, principalment CERCA. Cal dir també que la majoria de comentaris són molt reduccionistes i s’estalvien l’anàlisi profunda. Caldria partir de la base que les coses no passen per casualitat. Si bé en algun dels textos s’esmenta que això passa perquè Catalunya sí té una política científica, això no deixa de ser una vaguetat. En la meva opinió caldria anar a un cert detall com per exemple que tots els centres catalans tenen un Consell Assessor Científic que els guia sistemàticament; que alguns dels equips professionals i investigadors dels centres són molt competents; que els centres CERCA s’avaluen sistemàticament cada 4 o 5 anys; que des de la I-CERCA, la Direcció General de Recerca, Direcció General de Recerca i Innovació en Salut, es fa una tasca de seguiment i resolució de problemes molt intensa, planificació estratègica, fusions, etc.

En ambdós textos s’entreveuen lamentacions perquè a Espanya no hi passa el mateix. Bé, doncs una darrera l’altra cal prendre les decisions adequades a Espanya perquè hi passin més coses dignes d’exaltació. No es tracta de dir sinó de fer, amb discreció i efectivitat. Sense biaixos ni tics que desviïn els diners fora dels nuclis de qualitat. Les oportunitats per Espanya són molt grans però no sembla que gairebé ningú les detecti i les aprofiti. Ans al contrari, la concessió de control del sector públic està conduint les institucions de recerca cap a camins de pedres.

Eficiència de la despesa

Sovint ens queixem que Catalunya és un país amb baixa inversió o despesa en R&D respecte al PIB. De fet, si hom analitza les dades es pot veure com la part pública d’aquesta despesa és prou estable i digna. Malgrat tot, recomano també analitzar el PIB per càpita en paral·lel, ja que l’Estat espanyol està aproximadament 25-30% per sota, segons aquest darrer indicador, per exemple, respecte a Suècia. Per tant això també ens allunya de la despesa en recerca respecte a aquestes potències escandinaves.

Però aquest text no vol anar referit a això. Avui em volia referir a les capelletes i com de cares són aquestes. L’eficiència de la despesa és un tema cabdal per a un país com a Catalunya amb recursos limitats. A més capelletes, més dispersió i duplicació de la despesa, per tant, menys eficiència. Habitualment els gerents de les institucions tenen molta cura que dins de cada centre o institució, la despesa s’optimitzi. I puc acreditar que s’han fet grans esforços en aquest sentit al país en els darrers anys. Ara bé, si hom analitza la despesa entre institucions, aquí hi ha un univers de millora. El programa SUMA ha contribuït a l’eficiència de la despesa en base a la fusió d’institucions principalment. Però el nostre sistema és complex i encara cal fer molta feina. Per exemple, en el cas del suport a la innovació, no només diferents administracions sinó fins i tot diferents part de l’administració tenen polítiques d’innovació solapades i no sempre coincidents. Això és car, poc eficient i poc efectiu com així s’ha demostrat amb la posició discreta de Catalunya dins d’Europa en matèria d’innovació. Però no voldria fer sang amb aquesta qüestió perquè vull pensar que s’estan identificant aquestes situacions i els responsables hi posen remei.

Un altre clàssic de despesa ineficient són els governs de coalició. La literatura científica en ciències polítiques argumenta que quan diferents partits comparteixen un sol govern les polítiques no són òptimes per al ciutadà perquè tot surt més car. I això, també ho tenim a Catalunya. Bé, caldrà anar posant seny, intentar fer accions ben coordinades entre les diferents parts de la Generalitat i també amb d’altres administracions, evitar crear noves capelletes, i esperar que el vot dels ciutadans “empoderi” un sol partit que tingui bones idees en recerca i innovació.

La (curta) visió de l’Estat espanyol en recerca

L’any 2012 l’Estat espanyol va aprovar la Ley orgànica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera. Aquesta llei espanyola ha anat inspirant des d’aleshores les lleis de pressupostos generals de l’Estat dels anys subsegüents, així com també lleis i decrets de la Generalitat de Catalunya.

L’esmentada llei i les altres lleis que s’han fonamentat en ella possiblement han tingut algun efecte en la contenció de la despesa del sector públic. Ara bé, en el camp de la recerca estan tenint efectes indesitjables. En aquest sentit voldria exemplificar-ho amb dos exemples.

Un, la prohibició de superar l’import de la massa salarial de les institucions públiques. En aquest sentit, els instituts de recerca CERCA, molts d’ells amb caràcter públic, tenen segons aquestes normatives limitades les possibilitats de fer noves contractacions estables d’investigadors, o d’incrementar la seva retribució en base l’assoliment de resultats, o de qualsevol altra cosa que pugui resultar en un increment de la massa salarial. Si bé aquesta barrera s’ha obert a 2016 per poder incrementar un 1% de la massa salarial (absolutament insuficient), la realitat és que un centre de recerca no pot fer estratègia científica si no pot contractar o retribuir als seus investigadors amb un criteri basat en mèrits. Per tant es genera una tendència a la uniformitat i funcionarització dels investigadors, cosa que empíricament hem vist amb diversos exemples que porta a situacions d’estancament científic per la manca d’incentius.

Dos, la prohibició de que les institucions públiques de recerca facin aportacions a fons de pensions d’investigadors. Els fons de pensions finançats des de les institucions constitueixen a tot Europa (excepte a Espanya) i a arreu un element molt important de captació de talent científic. Si això no existeix com a eina de negociació de captació i retenció d’investigadors de primer nivell aleshores és encara més difícil competir amb altres institucions d’R+D estrangeres. A més la UE està potenciant un fons de pensions paneuropeu anomenat RESAVER que optimitza els fons de pensions d’investigadors. Els nostres centres CERCA majoritàriament no poden doncs participar de les accions que promou la UE per l’Estat espanyol hi posa barreres.

La posició de l’Estat és matar mosques a canonades. Caldria mesurar finament les conseqüències de qualsevol llei econòmica amb caràcter restrictiu perquè finalment aquestes prohibicions poden estar afectant la captació de fons estrangers per a la recerca a casa nostra. Vaja, un absolut despropòsit. Això sumat a la baixada de pressupostos públics espanyols de recerca en anys anteriors, a l’excés de zel desmesurat en la revisió de les memòries finals dels projectes de recerca estatals i la conseqüent devolució de fons (amb interessos de demora), el qüestionament del retorn de l’IVA als centres CERCA i no al CSIC, i una llarga llista construeix la visió d’Espanya en recerca.

Living Lab a CIMNE-CERCA

Dimarts vaig assistir a una comissió executiva a CIMNE, al Campus Nord de la UPC. Mentre hi arribava caminant vaig veure que damunt de l’edifici FLUMEN de CIMNE / UPC hi havia una mena de carpa blanca. Afinant la vista amb detall vaig veure que es tractava d’una de les estructures inflables que són producte de la tecnologia de CIMNE.

CIMNE en els darrers anys ha desenvolupat una línia de recerca per produir estructures inflables d’alta resistència, de fàcil muntatge i transport. La seva aplicació és diversa (ponts, carpes, envans, hangars…). Addicionalment ha anat més enllà i ha creat també les empreses spin-off, com BuildAir i altres, que estan fent possible comercialitzar aquesta tecnologia en diversos sectors. Em va plaure molt veure que CIMNE creu en la seva tecnologia i la utilitza per equipar el seu nou edifici.

Darrera d’aquesta seqüència d’accions de recerca i innovació hi ha molt esforç, idees, patiment… però tot va en la direcció de generar un impacte important. Treballant així, les tecnologies disruptives catalanes (el que anomenem Catalan Technology) ben aviat formaran part de les nostres cases, jardins, vehicles, etc.

El cas de CIMNE, és però, especial. És un Living Lab (paradigma de la nova tecnologia) just al costat de la caserna del Bruc (paradigma de…). El contrast està garantit. Us convido a passar-hi per davant i visitar-ho. Deixeu-vos sorprendre.

Posicionament de CERCA sobre l’European Innovation Council

Molt recentment el Comissari Carlos Moedas de la Comissió Europea ha llençat la idea de crear un European Innovation Council. Vist l’èxit de l’European Research Council (ERC) i la bona acollida i impacte que ha tingut entre la comunitat científica i més enllà, ara la Comissió vol optimitzar el suport a la innovació perquè Europa pugui tenir més “Unicorns” (empreses tecnològiques que aconsegueixen fites econòmiques molt rellevants). Per fer-ho, ha fet una crida oberta perquè les diferents institucions enviïn els seus comentaris.

A CERCA properament tindrà lloc una trobada amb els diferents centres per debatre aquest punt. La posició de partida de la Institució CERCA és que cal aconseguir una posició capdavantera en l’obtenció d’ajuts de l’EIC tal com va succeir amb l’ERC. Això pot suposar un gran salt en el finançament dels centres que s’orienten a KTT.

Pel que fa a continguts específics sobre què hauria de ser un ajut de l’EIC, CERCA en el seu posicionament inicial estableix que l’EIC hauria de ser diferent dels ajuts de l’ERC, FET, KIC, etc. Pensem que haurien de ser ajuts a institucions que generen coneixement disruptiu, i no orientats a persones individuals. I el target de l’ajut hauria de ser projectes de Prova de Concepte i Prototipatge, el finançament de les patents, les aportacions institucionals d’equity a les Spin-offs que fa la institució, la compra o finançament dels serveis d’incubació de les spin-offs, estructuració d’un portfolio de tecnologies, etc.

L’abast mínim de les accions de KTT finançades hauria de ser superior al nacional de l’estat membre on radica la institució sol·licitant i com a mínim hauria de ser la UE. Les institucions perceptores haurien de tenir un màxim de 1-2 milions d’Euros anuals per pujar el nivell i efectivitat de les seves activitats de KTT, per fer front a les oportunitats sense limitacions inicials que frenen l’èxit de l’aprofitament dels resultats.

Esperem un bon debat i que aquesta iniciativa, en la forma que sigui, pugui ser ben aprofitada pel nostre sistema de centres.

Base de dades d’investigadores

Des de la Institució CERCA estem promovent la creació d’una base de dades pública d’investigadores, principalment, de l’entorn dels centres CERCA.  Aquesta base de dades contindrà entre 200 i 300 noms de dones les quals ocupen posicions destacades a les seves institucions com directores, caps de grups, caps de programa, etc.

El motiu d’aquesta acció és visualitzar les posicions de responsabilitat científica que a hores d’ara ja tenen moltes investigadores, i alhora facilitar el contacte amb aquest col·lectiu que a voltes passa massa desapercebut. Volem facilitar que les investigadores amb responsabilitats siguin cridades a debats, comissions, avaluacions, mitjans de comunicació, jurats, etc. com  a mínim al mateix nivell que els investigadors.

Els biaixos de gènere en la composició de comitès, etc. són una de les problemàtiques més vives al món científic i des de CERCA volem contribuir positivament a la lliure expressió de les dones en la recerca. No fer-ho és rebaixar el sostre d’èxit de les nostres institucions. La nostra funció és captar talent i no fraccionar-lo i limitar-lo.

El conseller Baiget, president de CERCA, al Parlament

Dijous 25 de febrer el Conseller Baiget i President de CERCA presenta al Parlament les seves línies de treball en matèria d’Empresa i Coneixement.

Entre totes les actuacions i dades se’n destaquen algunes de gran interès de país o d’interès específic per als centres CERCA.

A l’inici de la seva ponència destaca que aquest Govern ha estat configurat per fonamentar la transició de CAT cap a la independència, sempre col·laborant amb totes les administracions i tocant de peus a terra. Introdueix la bonança i creixement de les exportacions catalanes que en el darrer any han crescut un 6%. Esmenta que el PIB industrial català compleix ja el % (25%) que avui per avui es planteja la UE per a l’any 2020.  Però alhora reconeix la situació desoladora de l’atur a Catalunya i la necessitat de reactivar més encara l’economia basada en benestar i ocupació amb un teixit empresarial de valor afegit.

Pel que fa als centres CERCA, esmenta la gran capacitat de captació de fons europeus. I en aquest sentit fa un “challenge” al sector privat a seguir la inversió pública en R+D, per possibilitar un creixement del sector. Cita les Universitats i els centres de recerca com a veritables estructures d’Estat. En parlar de talent anomena que els centres CERCA han contribuït decididament a falcar la captació de talent, addicionalment a ICREA, Universitats, grans infraestructures… I també posa de manifest el rol d’agències professionalitzades del Govern en matèria d’R+D per ser efectius i eficients en tots els aspectes de gestió. Aquí hi inclou la Institució CERCA.

En general i majoritàriament bona opinió per la trajectòria de la recerca i dels centres de recerca. No grans problemes específics. Bona acceptació i sensació d’impuls compartit.

Endavant, doncs.