Avaluació de l’impacte als centres CERCA

La mesura de l’impacte de la recerca és una eina fonamental per a fer seguiment de les iniciatives finançades amb diners públics (i també privat) especialment en els aspecte del que s’anomena Accountability i Advocacy. En el primer cas l’impacte dóna idea del rendiment de la inversió que s’ha fet i mostra com el suport econòmic possibilita que passin coses i es resolguin problemes. En el cas de l’advocacy, l’impacte juga a favor que la societat i sobretot els governants que prenen les decisions de finançament s’adonin de com n’és d’útil haver generat aquests impactes, i comparteixin el sentiment de continuar donar suport a les iniciatives científiques.

Sigui com sigui, no fer mesura de l’impacte significa anar a cegues. Invertir i posar diners en determinades accions i no veure’n mai l’impacte real no sembla doncs la millor opció. Per tant això fa que els principals sistemes científics del Món, o almenys els més dinàmics, des de fa uns pocs anys, hagin ja iniciat accions d’avaluació de l’impacte. Entre aquests destaca el cas britànic, on al REF 2014 ja es van destacar uns quants milers de casos d’estudi de les universitats britàniques principalment per valorar el seu impacte i d’aquesta manera, en el cas britànic, orientar les inversions en R+D. A l’altra costat del planeta, CSIRO, el grup de centres finançats pel Govern australià també ha engegat una estratègia de mesura dels impactes dels seus centres de recerca, per explicar al Món allò que saben fer bé i els problemes que solucionen. Al cas britànic pesa més l’accountability i al cas australià hi pesa més l’advocacy.

A CERCA, molt recentment dins l’any 2018 hem iniciat la recollida de casos d’estudi d’alguns centres CERCA. Aquests casos seran analitzats i valorats per un comitè d’experts internacionals per extreure’n les primeres conclusions, refinar la metodologia pilot que s’està utilitzant, i poder així reforçar la nostra acció d’accountability i advocacy. Esperem tenir els primers resultats durant el primer semestre de 2019.

L’avaluació de l’impacte a les institucions de recerca és una necessitat, especialment per aquelles institucions que de manera significativa consumeixen recursos públics al sistema de recerca de Catalunya. En el cas de la recerca, a banda dels centres CERCA, caldria també fer aproximacions serioses de mesura de l’impacte possiblement a les grans infraestructures científiques com BSC, Sincrotró i CNAG-CRG. És necessari que els investigadors, els governants, els ciutadans sapiguem el rendiment i les conseqüències positives de l’acció de cadascuna d’aquestes grans iniciatives. En el cas de BSC apareix una mínima informació a la seva pàgina web sobre avaluació de l’impacte d’octubre de 2018. Per tant possiblement han vist la necessitat de fer aquestes anàlisi i estan posant fil a l’agulla. En el cas del Sincrotró ALBA em consta que en els seus inicis es va fer una anàlisi d’impacte, possiblement encara amb metodologies primitives. Caldria tornar-hi i actualitzar la informació després d’aquests primers anys de funcionament. Desconec en el cas del CNAG-CRG si s’ha plantejat ja la qüestió, però també aniria molt bé.

Emplacem-nos tots a anar endavant en això.

Declaració a favor del valor afegit per a l’excel·lència a la recerca europea

L’any passat els presidents de Max Panck i CNRS van organitzar una reunió a Brussel·les amb alguns actors públics i privats de la recerca a Europa. Entre ells hi havia INSERM, Helmholtz, Leibniz, CEA, CSIC, EPFL, ETH, Universitat d’Oxford, Universitat d’Oslo, Universitat La Sapienza, KU Leuven, TOTAL, SOLVAY, SIEMENS, entre d’altres.

De la trobada en va sortir una declaració que posiciona i conclou els següents punts principals:

  • Els centres d’excel·lència s’han de reforçar per salvaguardar la posició europea en recerca i capacitat d’innovació.
  • Europa hauria d’enfocar-se en innovacions disruptives més que no pas en petits canvis graduals de les tecnologies existents.
  • Caldria donar alta prioritat a cultivar noves fornades d’investigadors i a alimentar els cervells més brillants i estimular-los en un context de llibertat per fer la ciència que volen i atraure’ls oferint-los la millor infraestructura científica.
  • Caldria reafirmar-se en què les ciències socials i les humanitats són essencials per trobar solucions als grans reptes globals.
  • La competició global exigeix finançament per a la recerca, a nivell nacional i europeu, que exclusivament s’orienti a l’excel·lència científica, i els programes marc de la Unió Europea haurien d’incrementar els seus fons i no suplir les retallades dels Estats ni dissuadir-los d’arribar a una despesa en recerca del 3% respecte al seu PIB.

No hi ha dubte que estratègicament la trobada es va fer en el moment que calia pressionar a la UE i als Estats per destinar més diners a H Europe. També és cert que CNRS necessita un major suport de l’Estat francès per intentar aguantar la qualitat de la seva recerca, ja que el problema de finançament se li està tornant estructural. I en canvi Max Planck segueix ampliant el seu suport de l’Estat Federal i dels Länder que ja arriba a un 84,7% el 2017.

Bé, sigui com sigui, des de CERCA hem contactat recentment amb Max Planck per dir-los que estem plenament alineats amb la Declaració resultant. I Max Planck ens ha contestat dient que en properes iniciatives ens tindran en compte. Penso que des de CERCA tenim moltes coses a explicar i a compartir, i que és molt positiu que anem involucrant-nos en les dinàmiques de presa de decisió i “advise” a nivell d’Europa. Així ho intentem d’acord amb els objectius d’internacionalització dels nostres Estatuts.

La marca “CERCA” com a millor marca catalana (i si escau també espanyola o ibèrica) en recerca

CERCA_Logo_100x100Dilluns vaig estar a Brussel·les a una reunió de la Comissió i sortint vaig coincidir cap a l’aeroport amb un ex-càrrec de la DG Research. Anàvem xerrant i jo li explicava que segons la base de dades de la Comissió Europea els centres CERCA han captat 218 milions d’Euros a H2020 des de 2014. I afegia que només teníem al davant a CNRS, Max Planck, Fraunhofer, CEA, Universitat de Cambridge, Universitat d’Oxford i UCL. També li deia que els centres CERCA hem captat 149 ERC Grants i que som líders europeus en ERC PoC amb 36 ajuts.

En Connor, obria els seus ulls petits i deia: Això s’ha de saber! Heu de fer que la Comissió publiqui les vostres dades també de manera agregada, tal com fa amb Max Planck (que a la base de dades es mostra amb cada centre individual i també de manera agregada). I també afegia: Si CERCA apareix tot junt molts investigadors d’arreu voldran venir als vostres instituts.

I crec que en Connor, persona amb una gran experiència en els programes d’atracció de talent MSCA de la Comissió, té tota la raó. La marca CERCA s’ha situat en poc temps com a número 8 d’Europa i cal aprofitar-ho. L’atracció de talent que ja es fa als centres CERCA es pot multiplicar si gestionem bé els nostres actius. I no només això, sinó que CERCA podria jugar un paper destacat essent consultat per a la discussió dels nous continguts del programa marc Horizon Europe, per a discutir noves iniciatives, per avaluar polítiques i programes, etc.

Hem estat capaços d’ajuntar 40 centres sota la denominació CERCA amb una gran activitat de projectes europeus i amb una producció científica molt destacada. Cap altra institució del país s’apropa a aquestes xifres de CERCA. Per tant cal avançar en adoptar la marca CERCA a nivell internacional per part de tots els centres CERCA, i cal anar a parlar amb els responsables de la recerca europea perquè entenguin qui som.

El primer pas l’hem de fer a casa. I cada centre ha de ser conscient d’això i de que cap altra marca o adscripció, inclosa la individual de cadascú, aporta més en aquests moment que CERCA.

20180620_La_marca_CERCA

 

Sobre el nou Govern, les universitats i la recerca

Aquest cap de setmana he llegit dues vegades a Andreu Mas-Colell. La primera, he començat la lectura del seu llibre “Turbulències i tribulacions” sobre els anys de les retallades, concretament un exemplar que ell va tenir l’amabilitat de dedicar-me el dia de la seva presentació. En el pròleg he trobat com Mas-Colell justificava per part del Conseller d’Economia la tria dels alts càrrecs basant-la en confiança professional i política, en la legislatura 2011-2015. Cal dir que hi estic plenament d’acord.

Posteriorment he llegit un text del Diari ARA on Mas-Colell escriu “Restitució”. Aquí defensa la restitució del Govern extingit pel 155 en el nou Govern que s’està composant, però es salta el guió lamentant que no existeixi al nou organigrama un departament d’Universitats i Recerca, i etziba que Espanya sí ho ha fet bé amb el nou Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. I afegeix que hi som a temps per reclamar un Comissionat d’Universitats i Recerca. També diu que persones que ho han fet bé en el darrer Govern aguantant el 155 haurien de continuar.

Hi pensava… i alguns arguments em semblen contradictoris. És cert que molts desitgem una Conselleria d’Universitats i Recerca, altrament dita de “Coneixement”. Però crec que amb el nou Govern, la tenim. De la mateixa manera que quan vam ser pioners a Catalunya creant el DURSI, on també hi havia la Societat de la Informació, ara hi tenim Empresa i Coneixement! Que crec que s’ajusta molt a la idea d’economia del coneixement que moltes i molts desitgem com a eix vertebrador de Catalunya basant en una indústria tecnològica i d’alta productivitat laboral. Per tant, tinc la sensació que estem en la bona direcció. I aquest departament penso que no desmereix res en comparació amb la nova estructura de Govern a Espanya dirigida per un astronauta mediàtic, que també és enginyer, però que no té un CV de dedicació vital a la ciència.

A Catalunya el Govern ja ha nomenat la Consellera Àngels Chacón per dirigir i organitzar Empresa i Coneixement. Tal com diu Mas Colell, ella ha de poder decidir quines persones de la seva confiança política i professional hauran de conduir l’acció de Govern, independentment de si parlem d’unes Direccions Generals, d’una Secretaria o d’un Comissionat (possiblement el més important seran les persones i no tant les estructures). Crec que és el criteri i no la continuïtat o no de determinats càrrecs de responsabilitat. Cal dir però, que ambdues coses no són incompatibles. Per tant aquells o aquelles que hagin fet bona feina, però que alhora hagin estat lleials i conseqüents a nivell polític, serien elegibles.

En tot cas, caldrà facilitar la feina entre tots a la nova consellera per fer que s’impliqui a fons en el nostre sector, i fer allò que encara mai hem pogut fer des de fa molts anys, incardinar amb efectivitat coneixement, innovació i empresa. I deixar que ella, sense pressions ni interessos de tercers, amb el seu bon criteri prengui les decisions d’organigrama i programa. Tothom és conscient que el país s’hi juga una gran part del seu prestigi i èxit futur en aquestes decisions. Potser el més important és tenir molt clar que cal evitar prendre decisions sota conflicte d’interès a costa de la qualitat dels professionals.

Agraïment a DIPLOCAT

20180413_diplocatUn país funciona quan té les persones i les institucions per conduir i facilitar el progrés. No hi ha dubte que Diplocat ha estat a Catalunya una institució activa durant la seva existència que tristament fineix avui. Per tant, de ben segur ha contribuït al progrés del país portant a terme accions principalment en l’àmbit internacional.

Diplocat ha fet un esforç per relacionar Catalunya a nivell internacional. He tingut la sort de conèixer a unes quantes de les persones que hi han treballat, a diferents nivells dins l’organització, i puc dir que han esmerçat molts esforços en fer entendre a fora què és Catalunya avui, i quin país vol ser demà. I per fer-ho, han hagut de viatjar, reunir-se amb dirigents d’institucions, governs i administracions, etc. entre d’altres coses. Fa poc dinava amb un diplomàtic estranger a Madrid, a qui podríem anomenar X, i em deia que tot i reconeixent el paper que ha tingut Diplocat, caldria encara més explicar a l’estranger la realitat i potencial econòmic, científic, tecnològic de Catalunya per fer-nos més atractius a inversors, xarxes internacionals, grans iniciatives multilaterals, etc. Per tant, en certa manera, el senyor X ens estava marcant possiblement el camí que l’estructura que restauri Diplocat, quan Catalunya tingui el seu propi autogovern, haurà de prendre per fer un salt encara més amunt.

Diplocat també ha tingut inquietuds acadèmiques per formar professionals competents en matèria internacional i d’acció exterior. En aquest sentit, en aliança amb alguna Universitat, ha impulsat cinc edicions del Màster executiu de Diplomàcia i Acció Exterior a l’IBEI. Aquí s’han format persones, jo mateix entre elles, amb perfils professionals variats però que ara compartim uns coneixements que ens milloren les competències per afrontar tota mena de situacions i reptes d’acció exterior.

En resum, una peça necessària que si bé les circumstàncies úniques que viu avui el país fan que temporalment se’n prescindeixi, en realitat cal potenciar i engrandir. Sobretot voldria amb aquestes paraules animar als companys i companyes (Albert, Joan, Jordi, Laura, Martí, …) que viuen avui un dia dur, però espero que amb l’esperança de ben aviat tornar a estar plenament actius, ajudant a teixir complicitats i projectes.

Gràcies Diplocat.

Altre cop, “con Hacienda hemos topado…”

En els darrers mesos he intentat expressament no escriure en aquest blog paraules d’anàlisi de la situació política del nostre país la qual afecta directament l’activitat dels centres CERCA. Ho he fet, no perquè els esdeveniments que estem passant no siguin rellevants o no ens afectin prou sinó per respecte a tota la diversitat d’opinions de les persones que treballen als centres CERCA, en cas que les meves paraules puguin ser interpretades d’una manera o d’una altra.

Però avui també penso que no es pot callar davant de determinades accions. Ahir matí la Institució CERCA i els centres CERCA, entre d’altres institucions a Catalunya, vam rebre un requeriment del Ministerio de Hacienda d’Espanya (José Enrique Fernández de Moya Romero, SECRETARIO DE ESTADO DE HACIENDA) demanant informació detallada de la nostra relació contractual, econòmica o promotora amb determinades persones, empreses i mitjans de comunicació, i projectes de recerca. Aquest requeriment no està argumentat ni justifica per què cal obtenir aquesta informació, i addicionalment, les formes del document són lamentables. En més de 20 anys de treball en entorns de l’administració no recordo haver vist mai un text com aquest.

D’altra banda, s’entreveu clarament en el requeriment que hi ha una intencionalitat política al darrera més enllà del que un Ministeri d’Hisenda de qualsevol país hauria de fer. L’ètica dels alts càrrecs del Ministeri és qüestionable quan inicien investigacions pròpies del Ministeri fiscal o d’un tribunal. En canvi, precisament amb el Ministeri d’Hisenda tenim temes oberts de gran calat que no són atesos adequadament. I hom es pregunta, doncs, quines són les prioritats d’aquest ministeri vers els centres CERCA? Demanar dades de periodistes, investigadors i mitjans de comunicació sospitosos de ves a saber què o, alternativament, haurien d’estar treballant per millorar la situació fiscal (IVA) dels centres, quan alguns han hagut de tancar l’any 2017 en pèrdues per donar compliment a condicions fiscals draconianes. També recentment, la Institució CERCA i els centres CERCA vam enviar un requeriment al Ministerio de Hacienda per tal que ens alliberessin de la intervenció bancària, inútil i buròcrata, a què ens tenen sotmesos des de fa mesos, i l’única resposta és que aquesta intervenció bancària s’ha incrementat encara més les darreres setmanes.

Davant d’això, cal adreçar-se al país, als ciutadans i a les institucions per demanar canvis de dinàmica i promoure una veritable comunió de totes les administracions amb les institucions de recerca. En lloc de frenar-nos, necessitem suports per ajudar a superar les dificultats econòmiques i administratives de les nostres institucions. D’altra manera seguirem essent un país només de música i futbol, que són activitats humanes molt respectables però no suficients per satisfer les inquietuds de tothom.

El repte de la recerca catalana: “Ad augusta per angusta”

Els textos clàssics són una referència gairebé inesgotable que ens segueixen ajudant a interpretar el nostre dia a dia actual. En aquest cas, aquest lema llatí crec que exemplifica bé el repte futur de la recerca al nostre país.

Catalunya, dins l’Estat espanyol, ocupa una confortable posició respecte al global espanyol pel que fa a diversos indicadors científics. Aproximadament un 20% de les publicacions espanyoles provenen de Catalunya. Però en mesures qualitatives, en canvi, aproximadament el 40-50% és el pes que té Catalunya dins l’Estat, en articles molt citats, o en l’obtenció d’ajuts de l’European Research Council, o en el programa de centres d’Excel·lència Severo Ochoa. I a nivell internacional, les institucions catalanes han començat a fer-se visibles en major o menor mesura, encara tímidament, per exemple en l’obtenció de projectes de l’Horizon 2020 però amb la ferma convicció d’anar guanyant terreny. També alguns investigadors catalans il·lustres ocupen posicions de gran prestigi científic al Món com Joan Massagué o Josep Baselga, tots dos als EUA.

Una opció fàcil per a Catalunya és romandre com fins ara. Però cal advertir que la ciència espanyola, especialment dirigida des dels Ministeris, és en realitat un gran Titànic que es va enfonsant poc a poc. Espanya, malgrat haver generat excel·lents investigadors i investigadores i ser el país número 10 del Món en producció científica (segons SJR en base a dades d’Scopus), és un pou en gestió i finançament de la recerca. Molts hem viscut de prop les baixades pressupostàries de fins a un 40% dels pressupostos de recerca espanyols, tot i incloure partides importants per recerca militar que quasi no impacten a Catalunya. També la desigual distribució de la part de fons europeus FEDER lliurats a l’Estat i no regionalitzats que només arriben a Catalunya en forma d’engrunes. O les poc estimulants bonificacions fiscals a les donacions i al mecenatge que estableix la legislació espanyola, inexistents quan ens referim a consorcis d’R+D. I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca. I la guinda del pastís, l’IVA, que especialment, per no dir únicament a Catalunya, ha aconseguit crear inseguretat jurídica. L’Agencia Tributaria espanyola ha incrementat la recaptació en diversos milions d’Euros a l’any de manera obscura i amb criteri canviant, fent que les institucions catalanes de recerca deixin d’ingressar imports considerables d’IVA (diversos milions d’Euros cada any) fruit de la seva legítima activitat econòmica no reconeguda per l’administració tributària. A més, les lleis espanyoles encotillen el creixement de les institucions de recerca públiques restringint el creixement de la massa salarial per damunt de l’1% independentment de l’èxit o no en la seva activitat.
Però tot i això Catalunya és una realitat científico-tecnològica amb un potencial que va més enllà de l’Estat espanyol. Mai hem tingut estudiants en disciplines científiques i enginyeries, i també recercaires, tan sòlidament formats. Per tant tenim les persones adequades (el més important!). Per a Catalunya la veritable referència comparativa hauria de ser externa. Països com Dinamarca, el qual té prop de 6 milions d’habitants i que produeix uns 1000 articles científics més que Catalunya cada any (aprox. 17.000), i amb un impacte superior (cites/article obtingudes), haurien de ser la nostra fita. Dinamarca lidera a Europa, juntament amb Suïssa, les cites obtingudes per article en els darrers anys i l’any 2016 és el país número 24 en producció científica al Món. L’any 2007 aquest país va fer una reforma universitària on va passar de 25 a 8 universitats.

Igual que ho va fer Dinamarca, Catalunya necessita superar alguns colls d’ampolla per millorar la seva competitivitat en recerca. Potser la reforma universitària podria contribuir de manera decidida optimitzant la despesa pública i avaluant els resultats. També el replantejament de la funció de les diferents institucions de gestió i avaluació de la recerca, actualment poc coordinades i amb tasques absents que històricament s’han deixat en mans de l’Estat espanyol (com el finançament dels projectes de recerca) i que ara caldria recuperar. L’esperit d’Enric Prat de la Riba, intentant construir un país amb el desplegament institucional correcte i adequat ens hauria de guiar una vegada més. Caldria aprovar al Parlament de Catalunya una llei de la Ciència amb el recolzament d’un finançament just i adequat, una llei de mecenatge generosa i estimulant, i potser una nova llei d’Universitats. En la nova ordenació institucional els centres del CSIC a Catalunya haurien d’incorporar-se a la disciplina i política de centres de recerca promoguts per la Generalitat, i si escau iniciar una acció de racionalització i fusió de centres per fer-los a tots més complets i competitius en el panorama científic internacional, sempre pensant en sumar i no en restar. La Ciència catalana hauria de tenir representació directa als diferents organismes i programes internacionals i de la Unió Europea. Viure amb intermediaris com fins ara és costós i ineficaç. Seria imprescindible reequilibrar la participació de la dona investigadora als llocs de responsabilitat. Actualment les investigadores sumen menys d’un 30% dels autors de correspondència de la producció científica catalana (dades pròpies; BAC).

Al final la qüestió es podria presentar com: triar entre el Titànic o Dinamarca. En aquests moments crec que els arguments tomben a fer una acció audaç, però segura, i posar les bases per a un sistema més ferm i estable a futur. Catalunya té darrera seu 150 països al Món amb un PIB més baix que el seu. Per què no hauria de ser possible triar “Dinamarca”? Els camins per fer-ho de ben segur seran difícils, estrets i plens d’espines … com ens deien els clàssics, però Catalunya pot assolir el reconeixement definitiu de la seva excel·lència en recerca, i el que és encara més important, beneficiar-se de l’impacte de la tecnologia generada i de les bones idees dels investigadors i investigadores, i això lubricaria substancialment el sistema productiu i se’n trauria profit, representant un nou avantatge comparatiu per a Catalunya en el context macroeconòmic internacional.

Estat, recerca i innovació

Els investigadors, grups de recerca, emprenedors i qualsevol persona que professionalment es dediqui a les matèries de recerca i innovació necessiten un entorn, que sovint anomenem ecosistema d’innovació, que afavoreixi i promogui aquestes activitats. La promoció de la recerca i la innovació és el finançament de projectes i accions, però també és l’entorn jurídic apropiat, el sistema fiscal adequat, el respecte social dels investigadors, compra pública innovadora, etc.

A Catalunya des de fa més de 30 anys la promoció de la recerca se l’ha reservat legalment l’Estat espanyol però addicionalment la Generalitat de Catalunya ha exercit també aquesta competència, fins i tot amb més intensitat que l’Estat. El resultat ha estat que amb aquest doble impuls s’ha avançat en recerca de manera significativa i just recentment sembla que la innovació comença a estructurar-se.

Amb tota aquesta evolució les institucions, els investigadors i personal de la recerca i la innovació s’han professionalitzat molt i a Catalunya hi ha autèntics experts en moltes matèries. Aquesta maduresa al sistema permet ara l’anàlisi per esbrinar què convé a la nostra recerca i innovació. Què demanaríem a un Estat perquè facilités el progrés científic i tecnològic de Catalunya? Proposo discussió sobre això i apunto el següent:

Començo pel que no convé. No convé inseguretat jurídica o fiscal. No convenen les restriccions legals que impedeixen a les institucions créixer i gestionar-se lògicament. No convenen les restriccions a les diferents operacions que cal fer en transferència de Coneixement. No convé el finançament irregular i a la baixa de la recerca i la innovació. No convenen els sistemes d’avaluació perversos que distribueixen els ajuts i finançament de manera simètrica sense donar prioritat a l’excel·lència. No ens convé la deixadesa en el finançament d’infraestructures de tota mena.

En canvi sí necessitem increments pressupostaris per deixar la precarietat, en molts casos, de les nostres institucions de recerca i innovació. Però en paral·lel ens cal que les persones brillants, molts d’ells joves investigadors que genera el país, s’incorporin fàcilment i dignament al sistema de recerca i innovació de Catalunya, així com que també tinguin opcions de mobilitat internacional. Cal una aposta decidida per l’excel·lència basada en avaluacions objectives. Ens calen fons significatius per a innovació basada en tecnologies disruptives. Ens cal que l’Estat confiï en les tecnologies creades aquí i les compri i les empri. Ens cal implicar sistemàticament a la recerca i la innovació en la majoria d’accions de govern. Ens calen governants sensibles i coneixedors d’aquestes matèries. Ens cal un marc legal i fiscal adient, i un nou ordre en matèria de mecenatge, així com un nou ordre en el marc de les institucions públiques de recerca.

Bé, ara cal veure qui ofereix això…

Catalunya, país de coneixement a Brussel·les

Avui em referiré al país, a Catalunya. Sortiré una mica més enllà de l’abast dels centres de recerca per posar de relleu com el nostre petit país la setmana vinent se’n va al cor de la Unió Europea i discuteix amb experts destacats sobre els reptes de la recerca i la innovació europea en els propers anys.

Doncs sí, és així. El 31 de maig els principals representants dels centres CERCA, juntament amb personalitats destacades com el conseller Jordi Baiget, responsable en matèria de coneixement a Catalunya, es troben a Brussel·les per plantejar qüestions i solucions als debats que la I-CERCA ha organitzat sobre l’evolució passada i les expectatives de futur dels centres d’R+D sobre l’European Research Council (ERC), i també sobre la definició i implementació de l’European Innovation Council (EIC) a Europa. També seran presents a les discussions representants d’alt nivell de la Comissió Europea, de l’ERC i del grup d’experts que assessoren l’EIC, a més de responsables de recerca i innovació de centres de recerca prestigiosos i de governs d’altres països.

Aquest debat no és només esperat per les institucions catalanes sinó per les principals institucions caps de files de tota Europa ja que les respostes a aquestes qüestions dibuixaran el futur dels estats europeus, inclòs el Català, quan aquest s’esdevingui. Un país de futur és aquell que sap construir sobre la creativitat, esforç i talent dels seus ciutadans. I justament això és el que mostra Catalunya la setmana que ve a la Conferència CERCA 2017.

L’efervescència científica i tecnològica de Catalunya sense cap mena de dubte és líder dins una Europa “despistada” on els principals socis es debaten entre la convicció d’entrar o sortir de la UE. Els catalans no en tenim cap dubte que hi volem ser i no només com a espectadors sinó que volem participar de les principals decisions a prendre per garantir-ne la seva idoneïtat. Volem sobrepassar les restriccions històriques que ens han condemnat a estar menys-representats a la Unió Europea.

Penso que aquesta és la millor carta de presentació que un país pot oferir a l’estranger. Mostrar la fortalesa de la seva recerca i la seva innovació fonamentant el principal hub de coneixement del Sud d’Europa, i contribuint a crear un espai comú més competitiu i avançat. Darrera, vindrà la resta… però clarament hem d’incloure la recerca i la innovació dins l’equació catalana.

CERCA Conference 2017

CERCA: un sistema permeable de centres de recerca

L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va definir el perímetre dels centres CERCA amb un total de 47 centres de recerca. Des d’aleshores, en paral·lel, no s’ha introduït dins el perímetre CERCA cap més centre de recerca. Sí que s’han fet fusions de centres CERCA, mitjançant el programa SUMA, entre d’altres accions, fixant en 41 centres l’actual perímetre.

A partir d’aquí, mitjançant l’avaluació CERCA, que ja està assolint una maduresa metodològica després de més de 50 avaluacions des de 2012, s’està valorant les institucions de dins del perímetre CERCA en funció de la seva actuació i també de la implementació que han fet de les recomanacions rebudes en la primera avaluació. Aquest exercici permetrà en aquells casos més extrems, si escau, qüestionar a aquells centres que no acompleixen satisfactòriament les expectatives que la Generalitat s’ha creat per aquestes institucions. I es crearà, eventualment, una llista de centres candidats de sortida del perímetre CERCA.

En contraposició, la permeabilitat ha de permetre l’entrada de noves institucions que mereixin el tractament CERCA. En aquest sentit s’ha obert la porta perquè diferents centres de recerca de Catalunya puguin adreçar-se a la Institució CERCA per valorar, si escau, que es faci una primera avaluació (externa i internacional) el resultat de la qual aconsellarà o no la seva inclusió a CERCA. Arribat aquest punt, la Generalitat de Catalunya haurà de cercar l’equilibri d’entrada i sortida a CERCA per determinar quin ha de ser el perímetre final.

Res de nou fins aquí que no s’assembli al que fan altres sistemes de centres a l’estranger de prestigi internacional. Per tant no descobrim res de nou sinó que simplement instrumentem allò que normalitza el nostre perímetre a partir d’entrades i sortides de centres, sobre una base de mèrit i transparència.