Tributs i anècdotes de la recerca catalana

Pensant en els darrers 25 anys de la recerca catalana em venien al cap algunes fites destacades que no necessàriament són les que estan més de moda. No opino dels anys anteriors perquè no els vaig viure en primera persona, però sí em consta tota la feina que va fer la CIRIT amb Gabriel Ferrater entre d’altres, amb projectes brillants i ambició. I tampoc esmento moltes i moltes persones que han tingut papers rellevants. Aquest text no és exhaustiu sinó anecdòtic.

Potser la primera fita va ser la creació del Comissionat per a Universitats i Recerca on, sense cap mena de dubte, el Prof. Josep Laporte en va ser protagonista (any 1993). També, entre 1993-1994, el Dr. Joan Albaigès, com a director general de Recerca (DGR), va crear la convocatòria de grups de recerca la qual, amb relativament pocs canvis, ha anat evolucionant fins a dia d’avui. En aquella època, el Prof. David Serrat, com a DGR, va autoritzar la primera compra de dades bibliomètriques a ISI per part de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la porta a tota una tradició d’estudis i anàlisi.

De finals dels 90 recordo sobretot al Prof. Pere Pascual que brillantment va gestionar la convocatòria de distincions per alliberar de docència a alguns recercadors universitaris. Enyoro les discussions bibliomètriques que manteníem i aquella mentalitat oberta tan constructiva.

La dècada dels 2000 va ser prodigiosa. Mas Colell va ser nomenat conseller i va crear ICREA. Encara recordo la primera convocatòria d’ICREA, amb una taula plena d’expedients en paper, i tots els que érem allà, especialment el Prof. Salvador Barberà, preguntant-se: I ara com ho farem això?

L’AGAUR va ser creada el 2001-2002. Jo en aquell moment era al Consell Social de la UdG però recordo la correspondència que mantenia amb el Prof. Mas-Colell sobre la llei d’Universitats de Catalunya on jo li insistia que també calia incloure l’AGAUR al final de la llei, igual que l’AQU, ICREA o la UOC. Finalment no em va fer massa cas… Crec que l’AGAUR ha generat un tomb positiu en la política científica del país aportant la rigor en l’avaluació, feta amb criteris raonables i amb pragmatisme.

En el primer Govern tri-partit, El Prof. Xavier Hernández, com a DGR, va revolucionar el sistema de recerca. Crec que és una de les poques figures que ha pensat en gran, tenint al cap tots els elements del sistema i facilitant la seva expansió. Ell és responsable de la creació de noves convocatòries com per exemple els ajuts postdoctorals  Beatriu de Pinós. També va enfortir les institucions de recerca com la pròpia AGAUR, que va ser una eina molt executiva de les seves polítiques. I va fer grans esforços per eixamplar el programa CERCA, amb nous centres. D’ell en destacava la seva especial cura per les Humanitats i les Ciències Socials. En aquest sentit, va promoure la creació de CARHUS basat en criteris objectivables com a sistema de mesura i avaluació. En certa manera dins l’àmbit de la recerca va emular a Enric Prat de la Riba a qui ell sovint citava.

L’any 2008 gràcies a l’impuls del Conseller Huguet es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. També crec que el text en ell mateix és una fita de sistema malgrat que després, uns i altres, n’hagin fet una aplicació basada en interpretacions particulars.

El final de la dècada va ser convuls amb nombrosos canvis de responsabilitats en la recerca catalana. En destacaria el 2010 la creació de la Institució CERCA per ordenar el sistema de centres, tot i que va entrar amb polèmica ja que molt aviat els centres CERCA, a causa de la crisi van rebre una afaitada de romanents històrica que va generar uns anticossos terribles al sistema.

De la present dècada prefereixo no opinar-ne fins que n’hagin passat uns anys més. Com és sabut, el temps ajuda a situar tot al seu lloc, i això és molt útil per a fer balanços.

 

L’avaluació(?) de les revistes científiques en catalanística

La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de participar en una jornada a la Universitat d’Alacant presentant algunes dades sobre problemàtiques associades a la valoració de les revistes científiques de catalanística.

La catalanística aplega les disciplines d’història, llengua i literatura catalanes. Hom pot trobar les revistes científiques catalanes (365) amb els seus articles “full text” a Racó (amb 4,5 milions de consultes el 2011), i entre elles també les de catalanística, que són menys d’un centenar.

Concretament a CARHUS+ 2010 es classifiquen 52 revistes de catalanística en funció de la seva visibilitat i format, principalment. D’aquestes, 17 constitueixen les de primer nivell (A). Això permet als investigadors d’aquestes àrees tenir referents en revistes on publicar alguns dels seus millors treballs, ja que les millors revistes de catalanística es troben als Països Catalans, tret de comptades excepcions.

Curiosament, CIRC (una classificació de revistes promoguda per la Univ. de Granada, el CSIC, la Univ. de Navarra, y la Univ. Carlos III) no atorga a cap revista de catalanística el valor A de la seva classificació. En paral·lel, ERIH (una classificació de revistes europea promoguda per la European Science Foundation) ho fa només a dues revistes, Faventia i Estudis. Revista de Història Moderna.

Des d’un altre vessant, les agències d’avaluació a Catalunya (AGAUR i AQU), informen als seus avaluadors de l’existència de CARHUS+ i, per tant, del valor de les revistes de catalanística. Les agències estatals, ANECA i CNEAI valoren les revistes científiques en base a ERIH, als llistats de Thomson Reuters (Web of Knowledge), INRECS, etc. però no utilitzen CARHUS+.

La situació descrita provoca situacions grotesques com considerar que cap investigador de catalanística pugui sortir ben parat d’una avaluació a les agències estatals si se li mesuren especialment les seves contribucions a revistes. Òbviament, això és una situació que requereix mesures correctores.  De la mateixa manera que s’exigeix als investigadors que innovin en la seva recerca també caldria evolucionar els sistemes de classificació i d’avaluació perquè puguin detectar la realitat de la recerca en les diferents disciplines.

La simple aplicació de sistemes d’avaluació estàndard iguals per a totes les àrees pot portar a injustícies notables que caldria sobrepassar.

 

La mesura de la ciència en Humanitats i Ciències Socials

Dijous passat vaig tenir l’oportunitat de fer una presentació en el marc del CRECS 2012, organitzat pel Grup d’Anàlisi sobre Estratègia i Prospectiva de la Informació(ThinkEPI) i sobre tot per en Tomàs Baiget, a la Universitat Politècnica de València.

El perfil dels assistents era bàsicament d’editors de revistes científiques, així com investigadors dels àmbits de les Humanitats i les Ciències Socials.

Algunes de les qüestions que es van debatre amb més intensitat van ser la pertinença de publicar a revistes científiques en llengües nacionals altres que l’anglesa, o la idoneïtat de les cites per mesurar la producció científica en Humanitats i Ciències Socials. També va aparèixer el concepte de l’”Altmetrics”, orientat a la mesura de l’activitat científica de manera alternativa a com es fa fins ara, per exemple a partir de les consultes o descàrregues que fan els usuaris a un article electrònic penjat a internet, etc.

La meva intervenció va anar centrada a presentar CARHUS+ 2010 que és una classificació objectiva i reproduïble de revistes científiques d’Humanitats i Ciències Socials que estableix 4 grups, A, B, C i D. De fet CARHUS+ ja utilitza Almetrics ja que basa una bona part de la classificació en la mesura de la visibilitat de les revistes no per cites obtingudes en els seus papers sinó per presència a bases de dades. Aquesta classificació estableix revistes de referència en tots els àmbits i anima a la internacionalització de la recerca, tot i respectant la publicació en català en les àrees d’Història, Literatura i Llengua catalanes.

Des d’aquí vull animar als investigadors de les àrees relacionades a utilitzar CARHUS+, especialment als joves investigadors que encara han de fer les publicacions més significatives de la seva carrera, així com a les agències d’avaluació per tal d’evitar que els conflictes d’interessos que esporàdicament es poden donar puguin enterbolir les avaluacions basades únicament en el Peer Review.