Aquesta feina…

…té associat conèixer gent interessant. I en aquests anys n’he conegut un munt. Avui em vull referir a quatre que estan passant per una situació difícil. L’Oriol, en Josep, en Raül i en Jordi.

Un dels primers que vaig conèixer va ser l’Oriol. Deu fer uns 14 anys aproximadament. Ell era eurodiputat i vam coincidir en un dinar a Brussel·les. De fet havíem quedat prèviament perquè ell, essent també professor d’Història, tenia interès a discutir amb mi com algunes revistes d’aquest àmbit quedaven classificades a CARHUS, la classificació de revistes en Humanitats i Ciències Socials de l’AGAUR. La conversa va ser fluida i franca, i la veritat, em va causar bona impressió. Molt professional.

Pocs anys després vaig conèixer en Jordi. I des d’aleshores algunes vegades més. En aquests anys va fer una gran progressió en el món de la política. El que puc dir d’ell és que responia sempre a les qüestions plantejades. No sempre vàrem compartir el mateix punt de vista, però sí puc dir que el respecte hi va ser i que, per sort, les darreres vegades que ens vam veure, la sintonia va ser molt alta.

En Josep, en la seva condició de polític i conseller, sempre ha estat una persona que s’ha interessat per la recerca i els seus reptes. Ell ha entès sempre quin és el rol dels centres de recerca i les universitats a Catalunya i ha ajudat perquè algunes coses anessin endavant. Puc dir d’ell que sempre ha fet honor a la seva paraula. I quan alguna cosa no s’ha pogut portar a terme, rebia una trucada nocturna seva per comentar les dificultats. És una persona justa i intel·ligent.

I finalment en Raül. Ell va ser professor meu al màster d’acció exterior que vaig fer fa tres anys. Les seves sessions sobre la Unió Europea anaven farcides de comentaris basats en la seva experiència personal com a eurodiputat. I recordo molt bé els vídeos que ens passava a cada classe. Era la seva manera natural de fer-ho. No m’estranyaria que un dia d’aquests mostri un vídeo al tribunal per explicar els seus arguments! És una persona que es fa estimar, sincera i sempre amb l’ànim de millorar el país.

Bé, em reitero en què són gent de valor i que caldria recuperar-los per construir el país que volem, basat en una economia del coneixement, sostenible i pròspera.

Sort i endavant!

Sobre el nou Govern, les universitats i la recerca

Aquest cap de setmana he llegit dues vegades a Andreu Mas-Colell. La primera, he començat la lectura del seu llibre “Turbulències i tribulacions” sobre els anys de les retallades, concretament un exemplar que ell va tenir l’amabilitat de dedicar-me el dia de la seva presentació. En el pròleg he trobat com Mas-Colell justificava per part del Conseller d’Economia la tria dels alts càrrecs basant-la en confiança professional i política, en la legislatura 2011-2015. Cal dir que hi estic plenament d’acord.

Posteriorment he llegit un text del Diari ARA on Mas-Colell escriu “Restitució”. Aquí defensa la restitució del Govern extingit pel 155 en el nou Govern que s’està composant, però es salta el guió lamentant que no existeixi al nou organigrama un departament d’Universitats i Recerca, i etziba que Espanya sí ho ha fet bé amb el nou Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. I afegeix que hi som a temps per reclamar un Comissionat d’Universitats i Recerca. També diu que persones que ho han fet bé en el darrer Govern aguantant el 155 haurien de continuar.

Hi pensava… i alguns arguments em semblen contradictoris. És cert que molts desitgem una Conselleria d’Universitats i Recerca, altrament dita de “Coneixement”. Però crec que amb el nou Govern, la tenim. De la mateixa manera que quan vam ser pioners a Catalunya creant el DURSI, on també hi havia la Societat de la Informació, ara hi tenim Empresa i Coneixement! Que crec que s’ajusta molt a la idea d’economia del coneixement que moltes i molts desitgem com a eix vertebrador de Catalunya basant en una indústria tecnològica i d’alta productivitat laboral. Per tant, tinc la sensació que estem en la bona direcció. I aquest departament penso que no desmereix res en comparació amb la nova estructura de Govern a Espanya dirigida per un astronauta mediàtic, que també és enginyer, però que no té un CV de dedicació vital a la ciència.

A Catalunya el Govern ja ha nomenat la Consellera Àngels Chacón per dirigir i organitzar Empresa i Coneixement. Tal com diu Mas Colell, ella ha de poder decidir quines persones de la seva confiança política i professional hauran de conduir l’acció de Govern, independentment de si parlem d’unes Direccions Generals, d’una Secretaria o d’un Comissionat (possiblement el més important seran les persones i no tant les estructures). Crec que és el criteri i no la continuïtat o no de determinats càrrecs de responsabilitat. Cal dir però, que ambdues coses no són incompatibles. Per tant aquells o aquelles que hagin fet bona feina, però que alhora hagin estat lleials i conseqüents a nivell polític, serien elegibles.

En tot cas, caldrà facilitar la feina entre tots a la nova consellera per fer que s’impliqui a fons en el nostre sector, i fer allò que encara mai hem pogut fer des de fa molts anys, incardinar amb efectivitat coneixement, innovació i empresa. I deixar que ella, sense pressions ni interessos de tercers, amb el seu bon criteri prengui les decisions d’organigrama i programa. Tothom és conscient que el país s’hi juga una gran part del seu prestigi i èxit futur en aquestes decisions. Potser el més important és tenir molt clar que cal evitar prendre decisions sota conflicte d’interès a costa de la qualitat dels professionals.

Agraïment a DIPLOCAT

20180413_diplocatUn país funciona quan té les persones i les institucions per conduir i facilitar el progrés. No hi ha dubte que Diplocat ha estat a Catalunya una institució activa durant la seva existència que tristament fineix avui. Per tant, de ben segur ha contribuït al progrés del país portant a terme accions principalment en l’àmbit internacional.

Diplocat ha fet un esforç per relacionar Catalunya a nivell internacional. He tingut la sort de conèixer a unes quantes de les persones que hi han treballat, a diferents nivells dins l’organització, i puc dir que han esmerçat molts esforços en fer entendre a fora què és Catalunya avui, i quin país vol ser demà. I per fer-ho, han hagut de viatjar, reunir-se amb dirigents d’institucions, governs i administracions, etc. entre d’altres coses. Fa poc dinava amb un diplomàtic estranger a Madrid, a qui podríem anomenar X, i em deia que tot i reconeixent el paper que ha tingut Diplocat, caldria encara més explicar a l’estranger la realitat i potencial econòmic, científic, tecnològic de Catalunya per fer-nos més atractius a inversors, xarxes internacionals, grans iniciatives multilaterals, etc. Per tant, en certa manera, el senyor X ens estava marcant possiblement el camí que l’estructura que restauri Diplocat, quan Catalunya tingui el seu propi autogovern, haurà de prendre per fer un salt encara més amunt.

Diplocat també ha tingut inquietuds acadèmiques per formar professionals competents en matèria internacional i d’acció exterior. En aquest sentit, en aliança amb alguna Universitat, ha impulsat cinc edicions del Màster executiu de Diplomàcia i Acció Exterior a l’IBEI. Aquí s’han format persones, jo mateix entre elles, amb perfils professionals variats però que ara compartim uns coneixements que ens milloren les competències per afrontar tota mena de situacions i reptes d’acció exterior.

En resum, una peça necessària que si bé les circumstàncies úniques que viu avui el país fan que temporalment se’n prescindeixi, en realitat cal potenciar i engrandir. Sobretot voldria amb aquestes paraules animar als companys i companyes (Albert, Joan, Jordi, Laura, Martí, …) que viuen avui un dia dur, però espero que amb l’esperança de ben aviat tornar a estar plenament actius, ajudant a teixir complicitats i projectes.

Gràcies Diplocat.

El repte de la recerca catalana: “Ad augusta per angusta”

Els textos clàssics són una referència gairebé inesgotable que ens segueixen ajudant a interpretar el nostre dia a dia actual. En aquest cas, aquest lema llatí crec que exemplifica bé el repte futur de la recerca al nostre país.

Catalunya, dins l’Estat espanyol, ocupa una confortable posició respecte al global espanyol pel que fa a diversos indicadors científics. Aproximadament un 20% de les publicacions espanyoles provenen de Catalunya. Però en mesures qualitatives, en canvi, aproximadament el 40-50% és el pes que té Catalunya dins l’Estat, en articles molt citats, o en l’obtenció d’ajuts de l’European Research Council, o en el programa de centres d’Excel·lència Severo Ochoa. I a nivell internacional, les institucions catalanes han començat a fer-se visibles en major o menor mesura, encara tímidament, per exemple en l’obtenció de projectes de l’Horizon 2020 però amb la ferma convicció d’anar guanyant terreny. També alguns investigadors catalans il·lustres ocupen posicions de gran prestigi científic al Món com Joan Massagué o Josep Baselga, tots dos als EUA.

Una opció fàcil per a Catalunya és romandre com fins ara. Però cal advertir que la ciència espanyola, especialment dirigida des dels Ministeris, és en realitat un gran Titànic que es va enfonsant poc a poc. Espanya, malgrat haver generat excel·lents investigadors i investigadores i ser el país número 10 del Món en producció científica (segons SJR en base a dades d’Scopus), és un pou en gestió i finançament de la recerca. Molts hem viscut de prop les baixades pressupostàries de fins a un 40% dels pressupostos de recerca espanyols, tot i incloure partides importants per recerca militar que quasi no impacten a Catalunya. També la desigual distribució de la part de fons europeus FEDER lliurats a l’Estat i no regionalitzats que només arriben a Catalunya en forma d’engrunes. O les poc estimulants bonificacions fiscals a les donacions i al mecenatge que estableix la legislació espanyola, inexistents quan ens referim a consorcis d’R+D. I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca. I la guinda del pastís, l’IVA, que especialment, per no dir únicament a Catalunya, ha aconseguit crear inseguretat jurídica. L’Agencia Tributaria espanyola ha incrementat la recaptació en diversos milions d’Euros a l’any de manera obscura i amb criteri canviant, fent que les institucions catalanes de recerca deixin d’ingressar imports considerables d’IVA (diversos milions d’Euros cada any) fruit de la seva legítima activitat econòmica no reconeguda per l’administració tributària. A més, les lleis espanyoles encotillen el creixement de les institucions de recerca públiques restringint el creixement de la massa salarial per damunt de l’1% independentment de l’èxit o no en la seva activitat.
Però tot i això Catalunya és una realitat científico-tecnològica amb un potencial que va més enllà de l’Estat espanyol. Mai hem tingut estudiants en disciplines científiques i enginyeries, i també recercaires, tan sòlidament formats. Per tant tenim les persones adequades (el més important!). Per a Catalunya la veritable referència comparativa hauria de ser externa. Països com Dinamarca, el qual té prop de 6 milions d’habitants i que produeix uns 1000 articles científics més que Catalunya cada any (aprox. 17.000), i amb un impacte superior (cites/article obtingudes), haurien de ser la nostra fita. Dinamarca lidera a Europa, juntament amb Suïssa, les cites obtingudes per article en els darrers anys i l’any 2016 és el país número 24 en producció científica al Món. L’any 2007 aquest país va fer una reforma universitària on va passar de 25 a 8 universitats.

Igual que ho va fer Dinamarca, Catalunya necessita superar alguns colls d’ampolla per millorar la seva competitivitat en recerca. Potser la reforma universitària podria contribuir de manera decidida optimitzant la despesa pública i avaluant els resultats. També el replantejament de la funció de les diferents institucions de gestió i avaluació de la recerca, actualment poc coordinades i amb tasques absents que històricament s’han deixat en mans de l’Estat espanyol (com el finançament dels projectes de recerca) i que ara caldria recuperar. L’esperit d’Enric Prat de la Riba, intentant construir un país amb el desplegament institucional correcte i adequat ens hauria de guiar una vegada més. Caldria aprovar al Parlament de Catalunya una llei de la Ciència amb el recolzament d’un finançament just i adequat, una llei de mecenatge generosa i estimulant, i potser una nova llei d’Universitats. En la nova ordenació institucional els centres del CSIC a Catalunya haurien d’incorporar-se a la disciplina i política de centres de recerca promoguts per la Generalitat, i si escau iniciar una acció de racionalització i fusió de centres per fer-los a tots més complets i competitius en el panorama científic internacional, sempre pensant en sumar i no en restar. La Ciència catalana hauria de tenir representació directa als diferents organismes i programes internacionals i de la Unió Europea. Viure amb intermediaris com fins ara és costós i ineficaç. Seria imprescindible reequilibrar la participació de la dona investigadora als llocs de responsabilitat. Actualment les investigadores sumen menys d’un 30% dels autors de correspondència de la producció científica catalana (dades pròpies; BAC).

Al final la qüestió es podria presentar com: triar entre el Titànic o Dinamarca. En aquests moments crec que els arguments tomben a fer una acció audaç, però segura, i posar les bases per a un sistema més ferm i estable a futur. Catalunya té darrera seu 150 països al Món amb un PIB més baix que el seu. Per què no hauria de ser possible triar “Dinamarca”? Els camins per fer-ho de ben segur seran difícils, estrets i plens d’espines … com ens deien els clàssics, però Catalunya pot assolir el reconeixement definitiu de la seva excel·lència en recerca, i el que és encara més important, beneficiar-se de l’impacte de la tecnologia generada i de les bones idees dels investigadors i investigadores, i això lubricaria substancialment el sistema productiu i se’n trauria profit, representant un nou avantatge comparatiu per a Catalunya en el context macroeconòmic internacional.

Estat, recerca i innovació

Els investigadors, grups de recerca, emprenedors i qualsevol persona que professionalment es dediqui a les matèries de recerca i innovació necessiten un entorn, que sovint anomenem ecosistema d’innovació, que afavoreixi i promogui aquestes activitats. La promoció de la recerca i la innovació és el finançament de projectes i accions, però també és l’entorn jurídic apropiat, el sistema fiscal adequat, el respecte social dels investigadors, compra pública innovadora, etc.

A Catalunya des de fa més de 30 anys la promoció de la recerca se l’ha reservat legalment l’Estat espanyol però addicionalment la Generalitat de Catalunya ha exercit també aquesta competència, fins i tot amb més intensitat que l’Estat. El resultat ha estat que amb aquest doble impuls s’ha avançat en recerca de manera significativa i just recentment sembla que la innovació comença a estructurar-se.

Amb tota aquesta evolució les institucions, els investigadors i personal de la recerca i la innovació s’han professionalitzat molt i a Catalunya hi ha autèntics experts en moltes matèries. Aquesta maduresa al sistema permet ara l’anàlisi per esbrinar què convé a la nostra recerca i innovació. Què demanaríem a un Estat perquè facilités el progrés científic i tecnològic de Catalunya? Proposo discussió sobre això i apunto el següent:

Començo pel que no convé. No convé inseguretat jurídica o fiscal. No convenen les restriccions legals que impedeixen a les institucions créixer i gestionar-se lògicament. No convenen les restriccions a les diferents operacions que cal fer en transferència de Coneixement. No convé el finançament irregular i a la baixa de la recerca i la innovació. No convenen els sistemes d’avaluació perversos que distribueixen els ajuts i finançament de manera simètrica sense donar prioritat a l’excel·lència. No ens convé la deixadesa en el finançament d’infraestructures de tota mena.

En canvi sí necessitem increments pressupostaris per deixar la precarietat, en molts casos, de les nostres institucions de recerca i innovació. Però en paral·lel ens cal que les persones brillants, molts d’ells joves investigadors que genera el país, s’incorporin fàcilment i dignament al sistema de recerca i innovació de Catalunya, així com que també tinguin opcions de mobilitat internacional. Cal una aposta decidida per l’excel·lència basada en avaluacions objectives. Ens calen fons significatius per a innovació basada en tecnologies disruptives. Ens cal que l’Estat confiï en les tecnologies creades aquí i les compri i les empri. Ens cal implicar sistemàticament a la recerca i la innovació en la majoria d’accions de govern. Ens calen governants sensibles i coneixedors d’aquestes matèries. Ens cal un marc legal i fiscal adient, i un nou ordre en matèria de mecenatge, així com un nou ordre en el marc de les institucions públiques de recerca.

Bé, ara cal veure qui ofereix això…