Catalunya, país de coneixement a Brussel·les

Avui em referiré al país, a Catalunya. Sortiré una mica més enllà de l’abast dels centres de recerca per posar de relleu com el nostre petit país la setmana vinent se’n va al cor de la Unió Europea i discuteix amb experts destacats sobre els reptes de la recerca i la innovació europea en els propers anys.

Doncs sí, és així. El 31 de maig els principals representants dels centres CERCA, juntament amb personalitats destacades com el conseller Jordi Baiget, responsable en matèria de coneixement a Catalunya, es troben a Brussel·les per plantejar qüestions i solucions als debats que la I-CERCA ha organitzat sobre l’evolució passada i les expectatives de futur dels centres d’R+D sobre l’European Research Council (ERC), i també sobre la definició i implementació de l’European Innovation Council (EIC) a Europa. També seran presents a les discussions representants d’alt nivell de la Comissió Europea, de l’ERC i del grup d’experts que assessoren l’EIC, a més de responsables de recerca i innovació de centres de recerca prestigiosos i de governs d’altres països.

Aquest debat no és només esperat per les institucions catalanes sinó per les principals institucions caps de files de tota Europa ja que les respostes a aquestes qüestions dibuixaran el futur dels estats europeus, inclòs el Català, quan aquest s’esdevingui. Un país de futur és aquell que sap construir sobre la creativitat, esforç i talent dels seus ciutadans. I justament això és el que mostra Catalunya la setmana que ve a la Conferència CERCA 2017.

L’efervescència científica i tecnològica de Catalunya sense cap mena de dubte és líder dins una Europa “despistada” on els principals socis es debaten entre la convicció d’entrar o sortir de la UE. Els catalans no en tenim cap dubte que hi volem ser i no només com a espectadors sinó que volem participar de les principals decisions a prendre per garantir-ne la seva idoneïtat. Volem sobrepassar les restriccions històriques que ens han condemnat a estar menys-representats a la Unió Europea.

Penso que aquesta és la millor carta de presentació que un país pot oferir a l’estranger. Mostrar la fortalesa de la seva recerca i la seva innovació fonamentant el principal hub de coneixement del Sud d’Europa, i contribuint a crear un espai comú més competitiu i avançat. Darrera, vindrà la resta… però clarament hem d’incloure la recerca i la innovació dins l’equació catalana.

CERCA Conference 2017

In memoriam Joan Rodés

Dr. Joan RodésDigues-me Juanitu! Això em deia sempre el Dr. Joan Rodés quan tractava amb ell algun tema relatiu als centre CERCA i jo tornava a la fórmula d’adreçar-me a ell formalment.

Vaig conèixer a en Joan Rodés durant els anys 90. En aquella època una de les imatges més nítides que tinc d’ell va ser quan vam fer amb en Jordi Camí un projecte bibliomètric sobre les institucions de recerca biomèdica i en Jordi el va presentar a la comunitat de metges i investigadors de l’Hospital Clínic. Perquè cal recordar que per damunt de tot en Joan Rodés ha impulsat la recerca a Catalunya de manera singular. Ell va introduir a la dinàmica hospitalària el criteri de recerca per contribuir a seleccionar caps de serveis dels hospitals i altres metges en general. Ell també ha estat pioner en la creació d’institucions de recerca amb personalitat jurídica pròpia, com ara l’IDIBAPS, que recentment ha celebrat el seu 20è aniversari. Ell ha estat, des de la seva creació, Vice-President de la Institució CERCA, i no s’ha d’oblidar que en Joan Rodés ha estat un dels investigadors més prolífics de la ciència catalana amb una producció científica que supera el miler d’articles, dels quals aproximadament 180 han estat articles molt citats (HCP segons WoS).

En Juanitu era incansable. Sovint em trucava per preguntar o discutir alguna qüestió dels centres de recerca biomèdics. Sempre tenia una opinió clara de les coses! A la darrera reunió del Patronat d’I-CERCA que va assistir com a VicePresident va venir en cadira de rodes i amb una persona de suport que l’acompanyava. Un parell de dies després de la reunió el vaig telefonar per preguntar-li com es veia de salut per seguir exercint de Vice-President. I la seva resposta sense fissures fou que es veia encara amb forces suficients. Així era ell.

Recordo també que fa uns anys em va passar un text, que havia escrit sobre l’evolució de la medicina a Catalunya, que em va impactar molt.  Allà defensava que el creixement imparable de l’esperança de vida dels catalans té el seu fonament en la recerca biomèdica. I argumentava com els diferents avenços i la seva extensió assistencial han anat contribuint.

Potser un fet inquietant fou quan l’ISCIII va posar el seu nom a una convocatòria de contractes d’investigadors de recerca:  “Contratos Juan Rodés”. No recordo altres casos d’investigadors en vida a qui dediquessin al seu nom una convocatòria de recerca. Però això ara … ja no és rellevant.

Juanitu, ara sí que hauràs de reposar. Gràcies per totes les coses bones que ens has deixat que han estat moltes. Ja et trobem a faltar.

Tributs i anècdotes de la recerca catalana

Pensant en els darrers 25 anys de la recerca catalana em venien al cap algunes fites destacades que no necessàriament són les que estan més de moda. No opino dels anys anteriors perquè no els vaig viure en primera persona, però sí em consta tota la feina que va fer la CIRIT amb Gabriel Ferrater entre d’altres, amb projectes brillants i ambició. I tampoc esmento moltes i moltes persones que han tingut papers rellevants. Aquest text no és exhaustiu sinó anecdòtic.

Potser la primera fita va ser la creació del Comissionat per a Universitats i Recerca on, sense cap mena de dubte, el Prof. Josep Laporte en va ser protagonista (any 1993). També, entre 1993-1994, el Dr. Joan Albaigès, com a director general de Recerca (DGR), va crear la convocatòria de grups de recerca la qual, amb relativament pocs canvis, ha anat evolucionant fins a dia d’avui. En aquella època, el Prof. David Serrat, com a DGR, va autoritzar la primera compra de dades bibliomètriques a ISI per part de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la porta a tota una tradició d’estudis i anàlisi.

De finals dels 90 recordo sobretot al Prof. Pere Pascual que brillantment va gestionar la convocatòria de distincions per alliberar de docència a alguns recercadors universitaris. Enyoro les discussions bibliomètriques que manteníem i aquella mentalitat oberta tan constructiva.

La dècada dels 2000 va ser prodigiosa. Mas Colell va ser nomenat conseller i va crear ICREA. Encara recordo la primera convocatòria d’ICREA, amb una taula plena d’expedients en paper, i tots els que érem allà, especialment el Prof. Salvador Barberà, preguntant-se: I ara com ho farem això?

L’AGAUR va ser creada el 2001-2002. Jo en aquell moment era al Consell Social de la UdG però recordo la correspondència que mantenia amb el Prof. Mas-Colell sobre la llei d’Universitats de Catalunya on jo li insistia que també calia incloure l’AGAUR al final de la llei, igual que l’AQU, ICREA o la UOC. Finalment no em va fer massa cas… Crec que l’AGAUR ha generat un tomb positiu en la política científica del país aportant la rigor en l’avaluació, feta amb criteris raonables i amb pragmatisme.

En el primer Govern tri-partit, El Prof. Xavier Hernández, com a DGR, va revolucionar el sistema de recerca. Crec que és una de les poques figures que ha pensat en gran, tenint al cap tots els elements del sistema i facilitant la seva expansió. Ell és responsable de la creació de noves convocatòries com per exemple els ajuts postdoctorals  Beatriu de Pinós. També va enfortir les institucions de recerca com la pròpia AGAUR, que va ser una eina molt executiva de les seves polítiques. I va fer grans esforços per eixamplar el programa CERCA, amb nous centres. D’ell en destacava la seva especial cura per les Humanitats i les Ciències Socials. En aquest sentit, va promoure la creació de CARHUS basat en criteris objectivables com a sistema de mesura i avaluació. En certa manera dins l’àmbit de la recerca va emular a Enric Prat de la Riba a qui ell sovint citava.

L’any 2008 gràcies a l’impuls del Conseller Huguet es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. També crec que el text en ell mateix és una fita de sistema malgrat que després, uns i altres, n’hagin fet una aplicació basada en interpretacions particulars.

El final de la dècada va ser convuls amb nombrosos canvis de responsabilitats en la recerca catalana. En destacaria el 2010 la creació de la Institució CERCA per ordenar el sistema de centres, tot i que va entrar amb polèmica ja que molt aviat els centres CERCA, a causa de la crisi van rebre una afaitada de romanents històrica que va generar uns anticossos terribles al sistema.

De la present dècada prefereixo no opinar-ne fins que n’hagin passat uns anys més. Com és sabut, el temps ajuda a situar tot al seu lloc, i això és molt útil per a fer balanços.

 

Les coses no passen per casualitat…

Darrerament s’han publicat un parell de textos que fan referència al sistema català de recerca i universitari. Jo, pel meu biaix professional, em referiré bàsicament al què diuen respecte als centres de recerca CERCA.

Els textos són:

1. Carlos Andradas. Rector de la Universidad Complutense de Madrid. Las Universidades de Madrid: en busca del tiempo perdido

2. La Vanguardia. Opinions de Nazario Martin. President de la COSCE, entre d’altres. Catalunya lidera la ciència en España.

Tots dos textos fan referència als centres CERCA. Al primer es diu “…bajo el auspicio de la Generalitat se han ido creando institutos de investigación de alta calidad, muchos de ellos con alguna vinculación con la Universidad, dotándolos de un modelo de funcionamiento y gobernanza propio, más ágil y flexible, así como de una financiación que les permitiera entrar en el llamado círculo virtusoso: alcanzar una masa crítica suficiente para ser capaces de generar Nuevos ingressos para la investigación y la captación de talento, que a su vez atrae más recursos y talento. Este modelo se ha culminado en 2010 con la agrupación de estos institutos en la red CERCA, que a fecha de hoy cuenta con 43 centros. “

El segon explica “…’El caso de Catalunya es un éxito’, considera Nazario Martín, COSCE “Muchos de los investigadores que han obtenido un ERC para centros catalanes son extranjeros que venían muy bien preparados para solicitarlas. El sistema catalán ha sabido atraer y captar talento. (…) En concreto, en la última convocatòria de 2015 (ERC) donde más exito ha tenido Catalunya ha sido en la categoria de Proof of Concept, una iniciativa de financiación lanzada hace cinco años (…), de las 20 ayudas concedides a España, 13 han recaido en centros catalanes, lo que supone un 65% del total…”

És rellevant que algunes persones externes al nostre sistema parlen de les fites aconseguides pels centres catalans, principalment CERCA. Cal dir també que la majoria de comentaris són molt reduccionistes i s’estalvien l’anàlisi profunda. Caldria partir de la base que les coses no passen per casualitat. Si bé en algun dels textos s’esmenta que això passa perquè Catalunya sí té una política científica, això no deixa de ser una vaguetat. En la meva opinió caldria anar a un cert detall com per exemple que tots els centres catalans tenen un Consell Assessor Científic que els guia sistemàticament; que alguns dels equips professionals i investigadors dels centres són molt competents; que els centres CERCA s’avaluen sistemàticament cada 4 o 5 anys; que des de la I-CERCA, la Direcció General de Recerca, Direcció General de Recerca i Innovació en Salut, es fa una tasca de seguiment i resolució de problemes molt intensa, planificació estratègica, fusions, etc.

En ambdós textos s’entreveuen lamentacions perquè a Espanya no hi passa el mateix. Bé, doncs una darrera l’altra cal prendre les decisions adequades a Espanya perquè hi passin més coses dignes d’exaltació. No es tracta de dir sinó de fer, amb discreció i efectivitat. Sense biaixos ni tics que desviïn els diners fora dels nuclis de qualitat. Les oportunitats per Espanya són molt grans però no sembla que gairebé ningú les detecti i les aprofiti. Ans al contrari, la concessió de control del sector públic està conduint les institucions de recerca cap a camins de pedres.

Nova legislatura

Abans de festes de Nadal vaig enviar la meva felicitació de bons desitjos als directors dels Centres CERCA tot demanat que el 2016 ens aportés estabilitat i clarificació en el marc legal, i en el context polític de Catalunya. Sembla que la vam encertar. I poc després es va desencallar el procés d’investidura del President de la Generalitat.

El President Carles Puigdemont, en el seu discurs d’investidura al Parlament, va esmentar (com a mínim) tres coses molt rellevants per als centres CERCA. Primer, que els pressupostos de recerca s’incrementarien. Després, que en aquesta legislatura es farà una Llei de la Recerca. I finalment, també que es farà una Llei de Mecenatge.

El major finançament és rellevant perquè és la mare del ous. Gairebé qualsevol altra mesura que vulguem prendre en el marc dels centres CERCA requereix de finançament addicional. És molt estratègic destacar que caldria aprofitar aquest possible increment de fons per que els centres que per mèrits propis fan una tasca més efectiva i amb major impacte, fossin els més beneficiats en el repartiment. Això suposaria un incentiu de creixement molt fort per assolir noves quotes de qualitat al sistema.

A Catalunya mai no hem tingut una llei pròpia de recerca. Si bé històricament s’han fet alguns intents, mai no ha reeixit. Novament tenim una oportunitat, possiblement associada a un canvi de marc legal. És a dir, si el procés segueix avançant, que tot sembla indicar que sí, una nova llei de la ciència o la recerca serà imprescindible aleshores per regular allò que ara ens regulen des de l’Estat espanyol. I això significarà un nou impuls per facilitar creixements més ràpids i més sòlids, sense cotilles burocràtiques.

Finalment, la Llei de Mecenatge. Avui ja no són rars els mecenes filantròpics a les nostres institucions de recerca, si bé el context no és fàcil. Les donacions a països amb tradició legal per afavorir la filantropia són molt rendibles fiscalment, en canvi aquí fer donacions és encara un acte de fe, a contracorrent. Cal accelerar aquests canvis per permetre estar millor finançats, i que no tot el pes recaigui damunt les espatlles del sector públic.

Reptes importants en moments especials.