Els ERC Grants a CERCA: assoliment i reptes

En el transcurs del programa europeu de finançament de la recerca H2020 els Centres CERCA han rebut 90 ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC en les seves sigles en anglès), esdevenint el sisè actor europeu en captació d’aquests ajuts només darrera de CNRS (França), Max Planck (Alemanya), i Univ. Oxford, Univ. Cambrige i UCL (UK). Aquest fet és en ell mateix una fita ja que mai un programa o institució de Catalunya, com és CERCA, havia tingut tanta visibilitat dins la recerca europea. CERCA recull el 50% dels ajuts ERC de tot Catalunya i aproximadament el 25% de l’Estat espanyol.

A més, en aquest període s’ha obtingut un ERC Synergy que és la rara avis més prestigiosa de l’ERC. I també CERCA és líder europeu en la modalitat d’ajuts ERC de prova de concepte (PoC). Tot plegat ens situa en una posició interessant a Europa, no exempta de fragilitat perquè un ajut sempre és un ajut, i mai existeix la certesa si aquest nivell es pot mantenir en anys futurs.

Però aquest èxit relatiu no va acompanyat d’altres elements que seria lògic pensar que també succeïssin. Els investigadors i investigadores de CERCA no ocupen cap posició de Chair als panells d’avaluació de l’ERC. Si bé tenim recercaires destacats com per exemple Clívia Sotomayor, Mara Dierssen, Laura Lechuga, Xavier Trepat, … cap d’ells ocupa la posició de Chair. En canvi, altres institucions com el CSIC, amb més història i visibilitat internacional que CERCA, ocupa alguna d’aquestes posicions de privilegi. No hi ha dubte que aquí tenim feina a fer. Europa no coneix la nostra realitat i afegeixo que Europa és una mica refractària a voler-la conèixer, si se’m permet la llicència. Aquesta miopia perpetua algunes decisions fora del que seria lògic o esperable. Per tant aquí es dibuixa una clara via d’acció en els propers temps.

És necessari emprar la marca CERCA com a marca de qualitat a Europa i arreu. No fer-ho és llançar pedres al nostre teulat i perjudica els centres CERCA i el país.

I parlant de pedres… nosaltres seguim “picant pedra”. Enguany, el 12 d’abril la Institució CE20190328_Tips for ERC_posterRCA organitza un workshop de suport als recercaires dels centres perquè tinguin més capacitats per presentar-se i superar els filtres a les diferents modalitats de l’ERC. En aquesta acció principalment ens ajuden destacats investigadors i investigadores que ja han obtingut els ajuts ERC (o que en són avaluadors) i comparteixen amb els potencials grantees algunes qüestions que poden ser crítiques per superar la selecció. El workshop específic sobre ERC Synergy, on comptem amb Elies Campo (IDIBAPS), Ivo Gut (CRG-CNAG) i Xavier Trepat (IBEC) serà un element trencador per catalitzar la participació de la nostra gent a la convocatòria.

Un ajut ERC no és pròpiament una fita científica però és un indici indirecte de que la nostra recerca interessa al Món.

 

Avaluació de l’impacte als centres CERCA

La mesura de l’impacte de la recerca és una eina fonamental per a fer seguiment de les iniciatives finançades amb diners públics (i també privat) especialment en els aspecte del que s’anomena Accountability i Advocacy. En el primer cas l’impacte dóna idea del rendiment de la inversió que s’ha fet i mostra com el suport econòmic possibilita que passin coses i es resolguin problemes. En el cas de l’advocacy, l’impacte juga a favor que la societat i sobretot els governants que prenen les decisions de finançament s’adonin de com n’és d’útil haver generat aquests impactes, i comparteixin el sentiment de continuar donar suport a les iniciatives científiques.

Sigui com sigui, no fer mesura de l’impacte significa anar a cegues. Invertir i posar diners en determinades accions i no veure’n mai l’impacte real no sembla doncs la millor opció. Per tant això fa que els principals sistemes científics del Món, o almenys els més dinàmics, des de fa uns pocs anys, hagin ja iniciat accions d’avaluació de l’impacte. Entre aquests destaca el cas britànic, on al REF 2014 ja es van destacar uns quants milers de casos d’estudi de les universitats britàniques principalment per valorar el seu impacte i d’aquesta manera, en el cas britànic, orientar les inversions en R+D. A l’altra costat del planeta, CSIRO, el grup de centres finançats pel Govern australià també ha engegat una estratègia de mesura dels impactes dels seus centres de recerca, per explicar al Món allò que saben fer bé i els problemes que solucionen. Al cas britànic pesa més l’accountability i al cas australià hi pesa més l’advocacy.

A CERCA, molt recentment dins l’any 2018 hem iniciat la recollida de casos d’estudi d’alguns centres CERCA. Aquests casos seran analitzats i valorats per un comitè d’experts internacionals per extreure’n les primeres conclusions, refinar la metodologia pilot que s’està utilitzant, i poder així reforçar la nostra acció d’accountability i advocacy. Esperem tenir els primers resultats durant el primer semestre de 2019.

L’avaluació de l’impacte a les institucions de recerca és una necessitat, especialment per aquelles institucions que de manera significativa consumeixen recursos públics al sistema de recerca de Catalunya. En el cas de la recerca, a banda dels centres CERCA, caldria també fer aproximacions serioses de mesura de l’impacte possiblement a les grans infraestructures científiques com BSC, Sincrotró i CNAG-CRG. És necessari que els investigadors, els governants, els ciutadans sapiguem el rendiment i les conseqüències positives de l’acció de cadascuna d’aquestes grans iniciatives. En el cas de BSC apareix una mínima informació a la seva pàgina web sobre avaluació de l’impacte d’octubre de 2018. Per tant possiblement han vist la necessitat de fer aquestes anàlisi i estan posant fil a l’agulla. En el cas del Sincrotró ALBA em consta que en els seus inicis es va fer una anàlisi d’impacte, possiblement encara amb metodologies primitives. Caldria tornar-hi i actualitzar la informació després d’aquests primers anys de funcionament. Desconec en el cas del CNAG-CRG si s’ha plantejat ja la qüestió, però també aniria molt bé.

Emplacem-nos tots a anar endavant en això.

Una “història” de por

Recentment dos centres CERCA han obert un expedient de regulació d’ocupació (ERO). Tots dos ho han fet per causes molt diferents.

En un cas, era un centre petit X on els seus grups de recerca s’han traspassat a d’altres institucions i aquelles persones que no han pogut ser traspassades, principalment de l’administració del centre X, han estat afectades per l’ERO prèviament al moment de desaparició del centre X.

En l’altre cas, la situació és molt diferent. Es tracta d’un centre CERCA Y, més gran, en una disciplina estratègica pel país i per a la UE, amb molts projectes europeus i molts contractes amb el sector privat. En el centre Y hi conflueixen molts aspectes particulars de funcionament com pot ser que estaven pendents d’un trasllat d’ubicació física, s’estaven renegociant les aportacions dels patrons, etc. Però no han estat aquestes les raons per les quals el centre Y ha d’acomiadar treballadors. La raó no és altra que un conflicte amb el retorn d’IVA.

Fa ja alguns anys enrere un inspector Z, del qual m’estalvio el nom, (i és important dir que sovint és el mateix inspector Z) va portar a terme una inspecció en el centre Y, que com tots els centres de l’estat espanyol, reclamava uns retorns d’IVA dins uns marge d’entre el 80% i el 100% de la prorrata. Doncs el resultat de la inspecció va ser que el centre Y havia de tenir devolució 0 (zero) d’IVA. Aquí va començar una batalla legal intensa que encara dura. Però és important dir que la quantitat qüestionada per la hisenda espanyola era aproximadament de 4 milions d’Euros per al centre Y. Darrerament els recursos davant l’Agencia Tributaria que ha presentat el centre s’han desestimat i el centre Y ha hagut d’avalar (paralitzar) els 4 milions d’euros en els seus comptes mentre continua la batalla legal, ara ja en el Tribunal Econòmic Administratiu.

Cal fer aquí algunes consideracions. L’esmentat inspector Z ja ha portat a terme altres inspeccions a d’altres centres CERCA amb la mateixa radicalitat i arguments. Hom té el dubte de si els inspectors de l’Agencia Tributaria tenen un increment salarial en base als diners que recuperen per a l’Estat en les seves actuacions. En tot cas no hi ha hagut massa control, ni massa coordinació a l’Agència Tributaria a Catalunya fins ara per homogeneïtzar les actuacions d’inspecció als centres CERCA, i això fa que els resultats puguin arribar a ser sorprenents i alguns com el descrit aquí.

L’impacte d’aquests 4 milions d’Euros menys al centre Y ha estat devastador. I en conseqüència, el centre Y probablement haurà d’aturar el trasllat que tenia previst i redefinir-se a la baixa. Però el més dramàtic és que el centre Y ara està encarant un ERO per haver d’intentar rebaixar la càrrega salarial i avançar cap a la viabilitat econòmica. La intenció de la direcció i patronat del centre Y no ha estat mai fer una reducció de personal però la brutalitat de les actuacions de l’autoritat fiscal espanyola en aquest cas han portat directament aquí.

El més trist de tot és que els experts declaren que aquesta actuació fiscal serà total o parcialment revertida i es guanyarà als tribunals d’aquí a uns anys. Però en aquell moment l’inspector Z ja ni recordarà l’expedient que va traumatitzar al centre Y i contràriament, els actuals treballadors del centre Y sotmesos a l’ERO ja farà temps que no tenen relació laboral amb el centre Y.

En un país normal no hauria de passar que una institució de recerca d’un sector estratègic es veiés greument afectada pels capricis o per la qüestionable professionalitat d’un inspector.

Eficiència de la despesa

Sovint ens queixem que Catalunya és un país amb baixa inversió o despesa en R&D respecte al PIB. De fet, si hom analitza les dades es pot veure com la part pública d’aquesta despesa és prou estable i digna. Malgrat tot, recomano també analitzar el PIB per càpita en paral·lel, ja que l’Estat espanyol està aproximadament 25-30% per sota, segons aquest darrer indicador, per exemple, respecte a Suècia. Per tant això també ens allunya de la despesa en recerca respecte a aquestes potències escandinaves.

Però aquest text no vol anar referit a això. Avui em volia referir a les capelletes i com de cares són aquestes. L’eficiència de la despesa és un tema cabdal per a un país com a Catalunya amb recursos limitats. A més capelletes, més dispersió i duplicació de la despesa, per tant, menys eficiència. Habitualment els gerents de les institucions tenen molta cura que dins de cada centre o institució, la despesa s’optimitzi. I puc acreditar que s’han fet grans esforços en aquest sentit al país en els darrers anys. Ara bé, si hom analitza la despesa entre institucions, aquí hi ha un univers de millora. El programa SUMA ha contribuït a l’eficiència de la despesa en base a la fusió d’institucions principalment. Però el nostre sistema és complex i encara cal fer molta feina. Per exemple, en el cas del suport a la innovació, no només diferents administracions sinó fins i tot diferents part de l’administració tenen polítiques d’innovació solapades i no sempre coincidents. Això és car, poc eficient i poc efectiu com així s’ha demostrat amb la posició discreta de Catalunya dins d’Europa en matèria d’innovació. Però no voldria fer sang amb aquesta qüestió perquè vull pensar que s’estan identificant aquestes situacions i els responsables hi posen remei.

Un altre clàssic de despesa ineficient són els governs de coalició. La literatura científica en ciències polítiques argumenta que quan diferents partits comparteixen un sol govern les polítiques no són òptimes per al ciutadà perquè tot surt més car. I això, també ho tenim a Catalunya. Bé, caldrà anar posant seny, intentar fer accions ben coordinades entre les diferents parts de la Generalitat i també amb d’altres administracions, evitar crear noves capelletes, i esperar que el vot dels ciutadans “empoderi” un sol partit que tingui bones idees en recerca i innovació.

La (curta) visió de l’Estat espanyol en recerca

L’any 2012 l’Estat espanyol va aprovar la Ley orgànica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera. Aquesta llei espanyola ha anat inspirant des d’aleshores les lleis de pressupostos generals de l’Estat dels anys subsegüents, així com també lleis i decrets de la Generalitat de Catalunya.

L’esmentada llei i les altres lleis que s’han fonamentat en ella possiblement han tingut algun efecte en la contenció de la despesa del sector públic. Ara bé, en el camp de la recerca estan tenint efectes indesitjables. En aquest sentit voldria exemplificar-ho amb dos exemples.

Un, la prohibició de superar l’import de la massa salarial de les institucions públiques. En aquest sentit, els instituts de recerca CERCA, molts d’ells amb caràcter públic, tenen segons aquestes normatives limitades les possibilitats de fer noves contractacions estables d’investigadors, o d’incrementar la seva retribució en base l’assoliment de resultats, o de qualsevol altra cosa que pugui resultar en un increment de la massa salarial. Si bé aquesta barrera s’ha obert a 2016 per poder incrementar un 1% de la massa salarial (absolutament insuficient), la realitat és que un centre de recerca no pot fer estratègia científica si no pot contractar o retribuir als seus investigadors amb un criteri basat en mèrits. Per tant es genera una tendència a la uniformitat i funcionarització dels investigadors, cosa que empíricament hem vist amb diversos exemples que porta a situacions d’estancament científic per la manca d’incentius.

Dos, la prohibició de que les institucions públiques de recerca facin aportacions a fons de pensions d’investigadors. Els fons de pensions finançats des de les institucions constitueixen a tot Europa (excepte a Espanya) i a arreu un element molt important de captació de talent científic. Si això no existeix com a eina de negociació de captació i retenció d’investigadors de primer nivell aleshores és encara més difícil competir amb altres institucions d’R+D estrangeres. A més la UE està potenciant un fons de pensions paneuropeu anomenat RESAVER que optimitza els fons de pensions d’investigadors. Els nostres centres CERCA majoritàriament no poden doncs participar de les accions que promou la UE per l’Estat espanyol hi posa barreres.

La posició de l’Estat és matar mosques a canonades. Caldria mesurar finament les conseqüències de qualsevol llei econòmica amb caràcter restrictiu perquè finalment aquestes prohibicions poden estar afectant la captació de fons estrangers per a la recerca a casa nostra. Vaja, un absolut despropòsit. Això sumat a la baixada de pressupostos públics espanyols de recerca en anys anteriors, a l’excés de zel desmesurat en la revisió de les memòries finals dels projectes de recerca estatals i la conseqüent devolució de fons (amb interessos de demora), el qüestionament del retorn de l’IVA als centres CERCA i no al CSIC, i una llarga llista construeix la visió d’Espanya en recerca.