Científics al poder!

Sempre he pensat que la feina de científic i científica forma persones efectives i íntegres perquè acostumats a posar per davant la racionalitat i a qüestionar-se les fonts, els fets… genera un sentit crític a prova de bombes útil per a mil qüestions més enllà de la ciència.

I aleshores em ve al cap la pregunta: Per què no hi ha gairebé recercaires a la política, tan mancada de sentit crític, tan irracional, amb tantes agendes ocultes i sovint feta d’esquenes als ciutadans?

Sincerament crec que les persones que han passat per institucions de recerca, independentment de la seva ideologia, farien una bona tasca a la comunitat a la que serveixen si algunes d’elles es dediquessin a tenir responsabilitats polítiques. Jo els/les animo perquè n’estic convençut. La creativitat, estratègia, constància, planificació que s’utilitzen a la recerca són la caixa d’eines perfecta que ens cal a la política.

M’adreço doncs als partits polítics, a tots ells, per humilment recomanar-los que promocionin les persones preparades i els donin autonomia per treballar pels ciutadans.
De fet, històricament n’hem tingut casos al nostre país, a Catalunya, i també a Espanya. I el balanç és prou interessat. A Alemanya, sense anar més lluny, Angela Merkel era una destacada investigadora abans de dedicar-se amb cor (i cervell) a dirigir el seu país. Possiblement, tot i haver viscut èpoques i moments complicats són perfils que s’han esforçat a construir i a evitar mals majors, i pel què conec, mantenint la seva integritat en la seva acció de Govern.

Per tant insisteixo en la recomanació. Ens calen polítics recercaires. Obrim-los totes les portes i ajudem-los a fer bona feina.

La governança de la recerca

Catalunya es va iniciar amb el seu autogovern als anys ’80 i en paral·lel va crear les seves proto-estructures de suport i finançament de la recerca. En aquells inicis, la CIRIT va jugar un paper fonamental, com també ho van fer els pocs actors que hi havia al sistema en aquella etapa inicial com ara la FCR, algunes universitats o els primers centres de recerca IRTA, CED, CIMNE, entre d’altres.

La Governança primitiva que va permetre aquests inicis va patir modificacions importants quan el sistema va anar evolucionant i l’any ’93 es va crear el Comissionat per a Universitats i Recerca, amb Josep Laporte com a primer responsable de la recerca, i Joan Albaigès com a Director General de Recerca. Ja aleshores també havia canviat el sistema i s’havien creat les universitats territorials i la UPF. Malgrat això, la CIRIT va perdurar uns anys més.

Després dels anys, i havent passat per diferents casuístiques, el sistema de recerca de Catalunya ha canviat molt. Els actors són múltiples i més especialitzats. Però en canvi l’estructura de Govern dedicada a la recerca no ha mutat excessivament respecte a l’any ’93, si bé canviant els noms en determinades ocasions però conservant equips i subestructures. També les agències o equivalents han proliferat i ara tenim AQU, AGAUR, I-CERCA, ICREA, CSUC entre d’altres.

Però l’arquitectura del sistema no ha evolucionat a la mateixa velocitat que les institucions, la majoria d’elles amb persones molt dinàmiques al capdavant però limitades a voltes per governances poc efectives. Si hom s’entreté a analitzar qui forma part dels òrgans de govern de les institucions s’adonarà del que estic insinuant. Sovint amb institucions antigues amb cadires a patronats i consorcis i en canvi trobant a faltar als actors reals que acumulen coneixement del sistema en molts d’aquests llocs.

A banda, s’ha mantingut un esquema molt de base política en els òrgans de govern, molt subjecte a les dinàmiques electorals. Quan en realitat una evolució natural hauria estat professionalitzar o almenys obrir alguns òrgans de govern per intentar ser més efectius, i evitar conflictes d’interès. Aquesta cotilla no afluixa sinó que incrementa, o almenys aquesta és la meva sensació.

Ara tenim al davant una oportunitat per replantejar la governança del sistema i de les institucions i actors del sistema amb el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement. Si aquesta tasca pot donar els seus fruits amb normalitat facilitarem l’evolució que tard o d’hora arribarà, i ens avançarem uns anys que seran preciosos per esdevenir més efectius i mostrar lideratge en els nostres entorns. Caldrà contribuir amb realisme i objectivitat, i amb ambició, per pensar un sistema de recerca millor.

Avaluació de l’impacte als centres CERCA

La mesura de l’impacte de la recerca és una eina fonamental per a fer seguiment de les iniciatives finançades amb diners públics (i també privat) especialment en els aspecte del que s’anomena Accountability i Advocacy. En el primer cas l’impacte dóna idea del rendiment de la inversió que s’ha fet i mostra com el suport econòmic possibilita que passin coses i es resolguin problemes. En el cas de l’advocacy, l’impacte juga a favor que la societat i sobretot els governants que prenen les decisions de finançament s’adonin de com n’és d’útil haver generat aquests impactes, i comparteixin el sentiment de continuar donar suport a les iniciatives científiques.

Sigui com sigui, no fer mesura de l’impacte significa anar a cegues. Invertir i posar diners en determinades accions i no veure’n mai l’impacte real no sembla doncs la millor opció. Per tant això fa que els principals sistemes científics del Món, o almenys els més dinàmics, des de fa uns pocs anys, hagin ja iniciat accions d’avaluació de l’impacte. Entre aquests destaca el cas britànic, on al REF 2014 ja es van destacar uns quants milers de casos d’estudi de les universitats britàniques principalment per valorar el seu impacte i d’aquesta manera, en el cas britànic, orientar les inversions en R+D. A l’altra costat del planeta, CSIRO, el grup de centres finançats pel Govern australià també ha engegat una estratègia de mesura dels impactes dels seus centres de recerca, per explicar al Món allò que saben fer bé i els problemes que solucionen. Al cas britànic pesa més l’accountability i al cas australià hi pesa més l’advocacy.

A CERCA, molt recentment dins l’any 2018 hem iniciat la recollida de casos d’estudi d’alguns centres CERCA. Aquests casos seran analitzats i valorats per un comitè d’experts internacionals per extreure’n les primeres conclusions, refinar la metodologia pilot que s’està utilitzant, i poder així reforçar la nostra acció d’accountability i advocacy. Esperem tenir els primers resultats durant el primer semestre de 2019.

L’avaluació de l’impacte a les institucions de recerca és una necessitat, especialment per aquelles institucions que de manera significativa consumeixen recursos públics al sistema de recerca de Catalunya. En el cas de la recerca, a banda dels centres CERCA, caldria també fer aproximacions serioses de mesura de l’impacte possiblement a les grans infraestructures científiques com BSC, Sincrotró i CNAG-CRG. És necessari que els investigadors, els governants, els ciutadans sapiguem el rendiment i les conseqüències positives de l’acció de cadascuna d’aquestes grans iniciatives. En el cas de BSC apareix una mínima informació a la seva pàgina web sobre avaluació de l’impacte d’octubre de 2018. Per tant possiblement han vist la necessitat de fer aquestes anàlisi i estan posant fil a l’agulla. En el cas del Sincrotró ALBA em consta que en els seus inicis es va fer una anàlisi d’impacte, possiblement encara amb metodologies primitives. Caldria tornar-hi i actualitzar la informació després d’aquests primers anys de funcionament. Desconec en el cas del CNAG-CRG si s’ha plantejat ja la qüestió, però també aniria molt bé.

Emplacem-nos tots a anar endavant en això.

Sobre el nou Govern, les universitats i la recerca

Aquest cap de setmana he llegit dues vegades a Andreu Mas-Colell. La primera, he començat la lectura del seu llibre “Turbulències i tribulacions” sobre els anys de les retallades, concretament un exemplar que ell va tenir l’amabilitat de dedicar-me el dia de la seva presentació. En el pròleg he trobat com Mas-Colell justificava per part del Conseller d’Economia la tria dels alts càrrecs basant-la en confiança professional i política, en la legislatura 2011-2015. Cal dir que hi estic plenament d’acord.

Posteriorment he llegit un text del Diari ARA on Mas-Colell escriu “Restitució”. Aquí defensa la restitució del Govern extingit pel 155 en el nou Govern que s’està composant, però es salta el guió lamentant que no existeixi al nou organigrama un departament d’Universitats i Recerca, i etziba que Espanya sí ho ha fet bé amb el nou Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. I afegeix que hi som a temps per reclamar un Comissionat d’Universitats i Recerca. També diu que persones que ho han fet bé en el darrer Govern aguantant el 155 haurien de continuar.

Hi pensava… i alguns arguments em semblen contradictoris. És cert que molts desitgem una Conselleria d’Universitats i Recerca, altrament dita de “Coneixement”. Però crec que amb el nou Govern, la tenim. De la mateixa manera que quan vam ser pioners a Catalunya creant el DURSI, on també hi havia la Societat de la Informació, ara hi tenim Empresa i Coneixement! Que crec que s’ajusta molt a la idea d’economia del coneixement que moltes i molts desitgem com a eix vertebrador de Catalunya basant en una indústria tecnològica i d’alta productivitat laboral. Per tant, tinc la sensació que estem en la bona direcció. I aquest departament penso que no desmereix res en comparació amb la nova estructura de Govern a Espanya dirigida per un astronauta mediàtic, que també és enginyer, però que no té un CV de dedicació vital a la ciència.

A Catalunya el Govern ja ha nomenat la Consellera Àngels Chacón per dirigir i organitzar Empresa i Coneixement. Tal com diu Mas Colell, ella ha de poder decidir quines persones de la seva confiança política i professional hauran de conduir l’acció de Govern, independentment de si parlem d’unes Direccions Generals, d’una Secretaria o d’un Comissionat (possiblement el més important seran les persones i no tant les estructures). Crec que és el criteri i no la continuïtat o no de determinats càrrecs de responsabilitat. Cal dir però, que ambdues coses no són incompatibles. Per tant aquells o aquelles que hagin fet bona feina, però que alhora hagin estat lleials i conseqüents a nivell polític, serien elegibles.

En tot cas, caldrà facilitar la feina entre tots a la nova consellera per fer que s’impliqui a fons en el nostre sector, i fer allò que encara mai hem pogut fer des de fa molts anys, incardinar amb efectivitat coneixement, innovació i empresa. I deixar que ella, sense pressions ni interessos de tercers, amb el seu bon criteri prengui les decisions d’organigrama i programa. Tothom és conscient que el país s’hi juga una gran part del seu prestigi i èxit futur en aquestes decisions. Potser el més important és tenir molt clar que cal evitar prendre decisions sota conflicte d’interès a costa de la qualitat dels professionals.

Estat, recerca i innovació

Els investigadors, grups de recerca, emprenedors i qualsevol persona que professionalment es dediqui a les matèries de recerca i innovació necessiten un entorn, que sovint anomenem ecosistema d’innovació, que afavoreixi i promogui aquestes activitats. La promoció de la recerca i la innovació és el finançament de projectes i accions, però també és l’entorn jurídic apropiat, el sistema fiscal adequat, el respecte social dels investigadors, compra pública innovadora, etc.

A Catalunya des de fa més de 30 anys la promoció de la recerca se l’ha reservat legalment l’Estat espanyol però addicionalment la Generalitat de Catalunya ha exercit també aquesta competència, fins i tot amb més intensitat que l’Estat. El resultat ha estat que amb aquest doble impuls s’ha avançat en recerca de manera significativa i just recentment sembla que la innovació comença a estructurar-se.

Amb tota aquesta evolució les institucions, els investigadors i personal de la recerca i la innovació s’han professionalitzat molt i a Catalunya hi ha autèntics experts en moltes matèries. Aquesta maduresa al sistema permet ara l’anàlisi per esbrinar què convé a la nostra recerca i innovació. Què demanaríem a un Estat perquè facilités el progrés científic i tecnològic de Catalunya? Proposo discussió sobre això i apunto el següent:

Començo pel que no convé. No convé inseguretat jurídica o fiscal. No convenen les restriccions legals que impedeixen a les institucions créixer i gestionar-se lògicament. No convenen les restriccions a les diferents operacions que cal fer en transferència de Coneixement. No convé el finançament irregular i a la baixa de la recerca i la innovació. No convenen els sistemes d’avaluació perversos que distribueixen els ajuts i finançament de manera simètrica sense donar prioritat a l’excel·lència. No ens convé la deixadesa en el finançament d’infraestructures de tota mena.

En canvi sí necessitem increments pressupostaris per deixar la precarietat, en molts casos, de les nostres institucions de recerca i innovació. Però en paral·lel ens cal que les persones brillants, molts d’ells joves investigadors que genera el país, s’incorporin fàcilment i dignament al sistema de recerca i innovació de Catalunya, així com que també tinguin opcions de mobilitat internacional. Cal una aposta decidida per l’excel·lència basada en avaluacions objectives. Ens calen fons significatius per a innovació basada en tecnologies disruptives. Ens cal que l’Estat confiï en les tecnologies creades aquí i les compri i les empri. Ens cal implicar sistemàticament a la recerca i la innovació en la majoria d’accions de govern. Ens calen governants sensibles i coneixedors d’aquestes matèries. Ens cal un marc legal i fiscal adient, i un nou ordre en matèria de mecenatge, així com un nou ordre en el marc de les institucions públiques de recerca.

Bé, ara cal veure qui ofereix això…