Per què la Universitat de Catalunya necessita els centres CERCA

Empíricament totes les universitats públiques de Catalunya tenen vinculacions amb centres CERCA, els ubiquen als seus campus, i cap d’elles ha demanat de deixar-hi d’estar implicada. Aquest fet, probablement no és fruit de l’atzar. Hi ha diverses raons que expliquen els beneficis que els CERCA aporten a la Universitat de Catalunya. Intento resseguir-ne algunes encara que me’n surten moltes i possiblement això mereixerà una segona part.

En primer lloc l’explosió de producció científica que hi ha hagut a CAT la darrera dècada no es pot explicar únicament en clau universitària. Els nuclis intensius de recerca que suposen els CERCA, òbviament amb participació universitària destacada, han pedalat molt perquè fos possible. I ho han fet amb mitjans addicionals que la Generalitat, entre d’altres institucions, ha aportat perquè una governança diferent, àgil i eficaç, situés els CERCA en posicions capdavanteres en captació de fons europeus competitius, publicació de highly cited papers, captació de talent científic, captació de diners de filantropia, captació d’ajuts Severo Ochoa, reconeixement HRS4R, etc. Aquesta nova governança podria ser la clau i model perquè les universitats, d’acord amb la seva autonomia, emprenguin una reflexió que les faci créixer més ràpid.

Aquest fet ha aportat visibilitat internacional als propis CERCA, i de retruc als campus universitaris on es troben ubicats, als hospitals i a tota la recerca catalana.
La intensa captació de talent investigador també ha repercutit en positiu perquè les universitats tinguin molt a prop a docents amb molta experiència en recerca, de manera similar als objectius que es proposa el programa Serra-Hunter. Algunes ho han aprofitat més que d’altres, però almenys han tingut més oportunitats a l’abast, per complementar i, si escau, millorar l’ensenyament universitari.

Els investigadors universitaris adscrits als centres CERCA han fet grans contribucions a la recerca des dels centres CERCA, i en aquests entorns han pogut disposar d’espais, equipaments, i alguns recursos més. I no només això sinó que molts doctors i doctores generats a les universitats de Catalunya han pogut trobar una posició de feina en els CERCA. Per tant s’ha facilitat la tasca de formar i integrar els doctors al món professional i de la recerca.

I finalment, aquest gruix major de la recerca a Catalunya, amb la justa contribució de tothom, fa que l’R+D ocupi un lloc més rellevant a l’agenda política del país. I això, beneficia a tots els actors (centres, hospitals, universitats, sector privat, etc.). Sense anar més lluny, el President de la Generalitat anunciava al seu discurs d’investidura les bonances de la recerca al país i l’esforç que es farà per assolir un major finançament.

S’obren noves oportunitats i cal tenir els equips de persones de les diferents institucions ben llustrats per no perdre cap tren.

CERCA i les universitats de Catalunya

Els centres CERCA són el fruit de l’esforç de moltes persones i moltes institucions. Entre aquestes institucions hi ha les Universitats de Catalunya que són elements clau per permetre que CERCA funcioni. Per una banda les universitats participen pràcticament a tots els òrgans de govern dels centres CERCA. Però també de manera molt important paguen les nòmines d’una gran part de professors que són alhora investigadors adscrits als centres CERCA. En alguns centres CERCA, aquesta contribució és absolutament necessària i clau per poder treballar. D’altra banda, gairebé tots els centres CERCA estan ubicats a campus universitaris. Si bé en molts casos es paguen lloguers pels espais ocupats, també és cert que en algun cas les universitats ofereixen suport per fer front a l’ocupació d’espais del campus, bé cedint terrenys per construir edificis, bé condonant costos de lloguers, etc.

Però la contribució més estratègica i crítica que fan les Universitats a CERCA és la d’educar a les noves generacions d’investigadors per demà. Aquest rol insubstituïble és el més transcendent i el que farà que els nostres centres siguin o no institucions de referència en les properes dècades.

Ningú no es planteja a Catalunya un sistema de centres llunyà de les universitats de Catalunya igualment com els Max-Planck alemanys o el CNRS francès no estan allunyats de les universitats del seu país. La sinèrgia dels darrers anys ha reportat molt bons resultats per ambdues bandes i en aquests moments la nostra preocupació és com aprofundir més en aquesta direcció. Caldrà doncs que cerquem aquestes vies que optimitzin els nostres recursos i ens permetin assolir els reptes que tenim plantejats.

La curiosa presentació de l’Informe CYD2012

Fa uns mesos vaig rebre l’amable invitació del Dr. Martí Parellada de la UB, coordinador de l’informe CYD 2012 dedicat a la contribució de les universitats i el coneixement al desenvolupament. Vaig enquadrar el meu text a l’entorn CERCA i finalment vaig enviar l’article titulat “Políticas presupuestarias públicas y centros CERCA en Cataluña: retos y amenazas” que trobareu aquí.

Ahir vaig assistir a la presentació de l’informe a Madrid, presidit per Ana P. Botín. A la taula rodona, es va parlar de reformes de la governança universitària, on sembla que tothom està d’acord a portar-les a terme, de l’empleabilitat dels graduats universitaris (14% aturats entre els graduats i 6% entre els doctors), de potenciar les competències no acadèmiques per als graduats, és a dir, llengües estrangeres, habilitats socials, emprenedoria. També de com afecta la crisi a la dinàmica científica i a la transferència de coneixement.

A la segona part de la presentació, la mesa d’experts va ser substituïda bàsicament per representants polítics, de la CRUE i de la Fundació CYD. I aleshores l’alcaldessa de Madrid, Sra. Botella, va expressar una sèrie de consideracions sobre el que ella pensava de la Universitat espanyola, en la línia que en els darrers anys, abans de la crisi, se’ls hi havia incrementat la dotació pública fins a situar-les a la mitjana de finançament de les europees, mentre que els seus resultats seguien essent mediocres, segons els rànquings internacionals, mostrant així un agre descontent davant la nombrosa audiència de rectors i rectores d’universitats espanyoles i també catalanes, i davant la presidenta de la CRUE.

Anecdòticament, la Sra. Botella mentre era a la taula no podia obrir la seva “botella” d’aigua. Aleshores va decidir demanar aigua al seu veí de taula, Don Javier Monzón, que gentilment n’hi va cedir. I més tard, quan li va “apretar” més la set, va insistir amb la seva “botella” i va aconseguir obrir-la i beure-se-la. Tot plegat un despropòsit de “botelles” dins el context universitari espanyol.