Catalunya, país de coneixement a Brussel·les

Avui em referiré al país, a Catalunya. Sortiré una mica més enllà de l’abast dels centres de recerca per posar de relleu com el nostre petit país la setmana vinent se’n va al cor de la Unió Europea i discuteix amb experts destacats sobre els reptes de la recerca i la innovació europea en els propers anys.

Doncs sí, és així. El 31 de maig els principals representants dels centres CERCA, juntament amb personalitats destacades com el conseller Jordi Baiget, responsable en matèria de coneixement a Catalunya, es troben a Brussel·les per plantejar qüestions i solucions als debats que la I-CERCA ha organitzat sobre l’evolució passada i les expectatives de futur dels centres d’R+D sobre l’European Research Council (ERC), i també sobre la definició i implementació de l’European Innovation Council (EIC) a Europa. També seran presents a les discussions representants d’alt nivell de la Comissió Europea, de l’ERC i del grup d’experts que assessoren l’EIC, a més de responsables de recerca i innovació de centres de recerca prestigiosos i de governs d’altres països.

Aquest debat no és només esperat per les institucions catalanes sinó per les principals institucions caps de files de tota Europa ja que les respostes a aquestes qüestions dibuixaran el futur dels estats europeus, inclòs el Català, quan aquest s’esdevingui. Un país de futur és aquell que sap construir sobre la creativitat, esforç i talent dels seus ciutadans. I justament això és el que mostra Catalunya la setmana que ve a la Conferència CERCA 2017.

L’efervescència científica i tecnològica de Catalunya sense cap mena de dubte és líder dins una Europa “despistada” on els principals socis es debaten entre la convicció d’entrar o sortir de la UE. Els catalans no en tenim cap dubte que hi volem ser i no només com a espectadors sinó que volem participar de les principals decisions a prendre per garantir-ne la seva idoneïtat. Volem sobrepassar les restriccions històriques que ens han condemnat a estar menys-representats a la Unió Europea.

Penso que aquesta és la millor carta de presentació que un país pot oferir a l’estranger. Mostrar la fortalesa de la seva recerca i la seva innovació fonamentant el principal hub de coneixement del Sud d’Europa, i contribuint a crear un espai comú més competitiu i avançat. Darrera, vindrà la resta… però clarament hem d’incloure la recerca i la innovació dins l’equació catalana.

CERCA Conference 2017

Ciència Ficció?

Recentment els diferents mitjans de comunicació destacaven la darrera troballa astronòmica: A l’estrella més pròxima, Proxima Centauri, a només 4,25anys llum de distància (40 bilions de quilòmetres), hi ha un planeta molt prometedor “Proxima b”, amb la mida correcta i situat al lloc correcte perquè la seva temperatura sigui l’adient per allotjar vida, de manera semblant a com ho fa la terra.

Aquesta notícia excita la imaginació de qualsevol. Hom s’imagina com per exemple l’IEEC aprofundeix en l’estudi de localització de Proxima b i proposa un estol de petits nanosatèl·lits per enviar-hi sensors, etc. En paral·lel, l’IREC proposa un sistema de propulsió per als nanosatèl·lits que fa viable que hi arribin en pocs anys aprofitant l’impuls gravitatori de diverses òrbites planetàries. També el CTTC desenvolupa un sistema de comunicació robust per garantir que les dades corrin entre la Terra i els enginys que enviem a l’espai, i que tornin les mesures del sensors. El CVC, l’ICIQ, l’ICFO, l’IRB, l’IFAE entre d’altres, desenvolupen diverses càmeres i sensors de base física, química i biològica per enviar al planeta i prendre les mesures pertinents. També el CED i l’IPHES estudien com, des d’una perspectiva demogràfica i social, caldria que fos una primera colònia humana en aquest nou planeta, i com s’ho farien aquests pioners per arribar fins allà superant totes les dificultats amb un cert ordre que ho fes viable tot plegat. L’IRTA, el CRAG, l’ICN2, l’IDIBAPS, el CRG… podrien proposar solucions biològiques per atmosferes alternatives amb diferents composicions de gasos i en entorns amb determinat perfil de nutrients, que servissin per alimentar de manera sostenible als humans que s’hi establissin. El CIMNE podria dissenyar amb les dades rebudes des dels nanosatèl·lits quines edificacions (o vaixells) es podrien construir amb materials locals que permetessin allotjar una colònia humana, prou resistents a la climatologia de Proxima b. I el CREI podria calcular els costos de la recerca i desenvolupament d’aquestes tecnologies, i com la base humana a Proxima b s’organitzaria amb un sistema econòmic sostenible minimitzant desigualtats econòmiques i garantint l’accés al benestar del colons. VHIR i IBEC aportarien un sistema de telemedicina robotitzat per als valents viatgers, mentre que IDIBGI faria un seguiment de la dinàmica cardíaca de les tripulacions i colons, i l’IRSICAIXA optimitzaria els riscos que suposa l’envelliment per incrementar l’esperança de vida dels exploradors espacials.

Bé, quantes coses podríem engegar si els recursos i el temps en acompanyessin una mica més. O pot ser és només una qüestió d’organització?

Valdria la pena organitzar grans projectes monogràfics de caire interdisciplinari entre institucions de recerca i tecnologia solvents, amb una capa d’estratègia conjunta per afrontar grans reptes, o… és només una qüestió relativa a la Ciència Ficció?

Tributs i anècdotes de la recerca catalana

Pensant en els darrers 25 anys de la recerca catalana em venien al cap algunes fites destacades que no necessàriament són les que estan més de moda. No opino dels anys anteriors perquè no els vaig viure en primera persona, però sí em consta tota la feina que va fer la CIRIT amb Gabriel Ferrater entre d’altres, amb projectes brillants i ambició. I tampoc esmento moltes i moltes persones que han tingut papers rellevants. Aquest text no és exhaustiu sinó anecdòtic.

Potser la primera fita va ser la creació del Comissionat per a Universitats i Recerca on, sense cap mena de dubte, el Prof. Josep Laporte en va ser protagonista (any 1993). També, entre 1993-1994, el Dr. Joan Albaigès, com a director general de Recerca (DGR), va crear la convocatòria de grups de recerca la qual, amb relativament pocs canvis, ha anat evolucionant fins a dia d’avui. En aquella època, el Prof. David Serrat, com a DGR, va autoritzar la primera compra de dades bibliomètriques a ISI per part de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la porta a tota una tradició d’estudis i anàlisi.

De finals dels 90 recordo sobretot al Prof. Pere Pascual que brillantment va gestionar la convocatòria de distincions per alliberar de docència a alguns recercadors universitaris. Enyoro les discussions bibliomètriques que manteníem i aquella mentalitat oberta tan constructiva.

La dècada dels 2000 va ser prodigiosa. Mas Colell va ser nomenat conseller i va crear ICREA. Encara recordo la primera convocatòria d’ICREA, amb una taula plena d’expedients en paper, i tots els que érem allà, especialment el Prof. Salvador Barberà, preguntant-se: I ara com ho farem això?

L’AGAUR va ser creada el 2001-2002. Jo en aquell moment era al Consell Social de la UdG però recordo la correspondència que mantenia amb el Prof. Mas-Colell sobre la llei d’Universitats de Catalunya on jo li insistia que també calia incloure l’AGAUR al final de la llei, igual que l’AQU, ICREA o la UOC. Finalment no em va fer massa cas… Crec que l’AGAUR ha generat un tomb positiu en la política científica del país aportant la rigor en l’avaluació, feta amb criteris raonables i amb pragmatisme.

En el primer Govern tri-partit, El Prof. Xavier Hernández, com a DGR, va revolucionar el sistema de recerca. Crec que és una de les poques figures que ha pensat en gran, tenint al cap tots els elements del sistema i facilitant la seva expansió. Ell és responsable de la creació de noves convocatòries com per exemple els ajuts postdoctorals  Beatriu de Pinós. També va enfortir les institucions de recerca com la pròpia AGAUR, que va ser una eina molt executiva de les seves polítiques. I va fer grans esforços per eixamplar el programa CERCA, amb nous centres. D’ell en destacava la seva especial cura per les Humanitats i les Ciències Socials. En aquest sentit, va promoure la creació de CARHUS basat en criteris objectivables com a sistema de mesura i avaluació. En certa manera dins l’àmbit de la recerca va emular a Enric Prat de la Riba a qui ell sovint citava.

L’any 2008 gràcies a l’impuls del Conseller Huguet es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. També crec que el text en ell mateix és una fita de sistema malgrat que després, uns i altres, n’hagin fet una aplicació basada en interpretacions particulars.

El final de la dècada va ser convuls amb nombrosos canvis de responsabilitats en la recerca catalana. En destacaria el 2010 la creació de la Institució CERCA per ordenar el sistema de centres, tot i que va entrar amb polèmica ja que molt aviat els centres CERCA, a causa de la crisi van rebre una afaitada de romanents històrica que va generar uns anticossos terribles al sistema.

De la present dècada prefereixo no opinar-ne fins que n’hagin passat uns anys més. Com és sabut, el temps ajuda a situar tot al seu lloc, i això és molt útil per a fer balanços.

 

Les coses no passen per casualitat…

Darrerament s’han publicat un parell de textos que fan referència al sistema català de recerca i universitari. Jo, pel meu biaix professional, em referiré bàsicament al què diuen respecte als centres de recerca CERCA.

Els textos són:

1. Carlos Andradas. Rector de la Universidad Complutense de Madrid. Las Universidades de Madrid: en busca del tiempo perdido

2. La Vanguardia. Opinions de Nazario Martin. President de la COSCE, entre d’altres. Catalunya lidera la ciència en España.

Tots dos textos fan referència als centres CERCA. Al primer es diu “…bajo el auspicio de la Generalitat se han ido creando institutos de investigación de alta calidad, muchos de ellos con alguna vinculación con la Universidad, dotándolos de un modelo de funcionamiento y gobernanza propio, más ágil y flexible, así como de una financiación que les permitiera entrar en el llamado círculo virtusoso: alcanzar una masa crítica suficiente para ser capaces de generar Nuevos ingressos para la investigación y la captación de talento, que a su vez atrae más recursos y talento. Este modelo se ha culminado en 2010 con la agrupación de estos institutos en la red CERCA, que a fecha de hoy cuenta con 43 centros. “

El segon explica “…’El caso de Catalunya es un éxito’, considera Nazario Martín, COSCE “Muchos de los investigadores que han obtenido un ERC para centros catalanes son extranjeros que venían muy bien preparados para solicitarlas. El sistema catalán ha sabido atraer y captar talento. (…) En concreto, en la última convocatòria de 2015 (ERC) donde más exito ha tenido Catalunya ha sido en la categoria de Proof of Concept, una iniciativa de financiación lanzada hace cinco años (…), de las 20 ayudas concedides a España, 13 han recaido en centros catalanes, lo que supone un 65% del total…”

És rellevant que algunes persones externes al nostre sistema parlen de les fites aconseguides pels centres catalans, principalment CERCA. Cal dir també que la majoria de comentaris són molt reduccionistes i s’estalvien l’anàlisi profunda. Caldria partir de la base que les coses no passen per casualitat. Si bé en algun dels textos s’esmenta que això passa perquè Catalunya sí té una política científica, això no deixa de ser una vaguetat. En la meva opinió caldria anar a un cert detall com per exemple que tots els centres catalans tenen un Consell Assessor Científic que els guia sistemàticament; que alguns dels equips professionals i investigadors dels centres són molt competents; que els centres CERCA s’avaluen sistemàticament cada 4 o 5 anys; que des de la I-CERCA, la Direcció General de Recerca, Direcció General de Recerca i Innovació en Salut, es fa una tasca de seguiment i resolució de problemes molt intensa, planificació estratègica, fusions, etc.

En ambdós textos s’entreveuen lamentacions perquè a Espanya no hi passa el mateix. Bé, doncs una darrera l’altra cal prendre les decisions adequades a Espanya perquè hi passin més coses dignes d’exaltació. No es tracta de dir sinó de fer, amb discreció i efectivitat. Sense biaixos ni tics que desviïn els diners fora dels nuclis de qualitat. Les oportunitats per Espanya són molt grans però no sembla que gairebé ningú les detecti i les aprofiti. Ans al contrari, la concessió de control del sector públic està conduint les institucions de recerca cap a camins de pedres.

El conseller Baiget, president de CERCA, al Parlament

Dijous 25 de febrer el Conseller Baiget i President de CERCA presenta al Parlament les seves línies de treball en matèria d’Empresa i Coneixement.

Entre totes les actuacions i dades se’n destaquen algunes de gran interès de país o d’interès específic per als centres CERCA.

A l’inici de la seva ponència destaca que aquest Govern ha estat configurat per fonamentar la transició de CAT cap a la independència, sempre col·laborant amb totes les administracions i tocant de peus a terra. Introdueix la bonança i creixement de les exportacions catalanes que en el darrer any han crescut un 6%. Esmenta que el PIB industrial català compleix ja el % (25%) que avui per avui es planteja la UE per a l’any 2020.  Però alhora reconeix la situació desoladora de l’atur a Catalunya i la necessitat de reactivar més encara l’economia basada en benestar i ocupació amb un teixit empresarial de valor afegit.

Pel que fa als centres CERCA, esmenta la gran capacitat de captació de fons europeus. I en aquest sentit fa un “challenge” al sector privat a seguir la inversió pública en R+D, per possibilitar un creixement del sector. Cita les Universitats i els centres de recerca com a veritables estructures d’Estat. En parlar de talent anomena que els centres CERCA han contribuït decididament a falcar la captació de talent, addicionalment a ICREA, Universitats, grans infraestructures… I també posa de manifest el rol d’agències professionalitzades del Govern en matèria d’R+D per ser efectius i eficients en tots els aspectes de gestió. Aquí hi inclou la Institució CERCA.

En general i majoritàriament bona opinió per la trajectòria de la recerca i dels centres de recerca. No grans problemes específics. Bona acceptació i sensació d’impuls compartit.

Endavant, doncs.