Estat, recerca i innovació

Els investigadors, grups de recerca, emprenedors i qualsevol persona que professionalment es dediqui a les matèries de recerca i innovació necessiten un entorn, que sovint anomenem ecosistema d’innovació, que afavoreixi i promogui aquestes activitats. La promoció de la recerca i la innovació és el finançament de projectes i accions, però també és l’entorn jurídic apropiat, el sistema fiscal adequat, el respecte social dels investigadors, compra pública innovadora, etc.

A Catalunya des de fa més de 30 anys la promoció de la recerca se l’ha reservat legalment l’Estat espanyol però addicionalment la Generalitat de Catalunya ha exercit també aquesta competència, fins i tot amb més intensitat que l’Estat. El resultat ha estat que amb aquest doble impuls s’ha avançat en recerca de manera significativa i just recentment sembla que la innovació comença a estructurar-se.

Amb tota aquesta evolució les institucions, els investigadors i personal de la recerca i la innovació s’han professionalitzat molt i a Catalunya hi ha autèntics experts en moltes matèries. Aquesta maduresa al sistema permet ara l’anàlisi per esbrinar què convé a la nostra recerca i innovació. Què demanaríem a un Estat perquè facilités el progrés científic i tecnològic de Catalunya? Proposo discussió sobre això i apunto el següent:

Començo pel que no convé. No convé inseguretat jurídica o fiscal. No convenen les restriccions legals que impedeixen a les institucions créixer i gestionar-se lògicament. No convenen les restriccions a les diferents operacions que cal fer en transferència de Coneixement. No convé el finançament irregular i a la baixa de la recerca i la innovació. No convenen els sistemes d’avaluació perversos que distribueixen els ajuts i finançament de manera simètrica sense donar prioritat a l’excel·lència. No ens convé la deixadesa en el finançament d’infraestructures de tota mena.

En canvi sí necessitem increments pressupostaris per deixar la precarietat, en molts casos, de les nostres institucions de recerca i innovació. Però en paral·lel ens cal que les persones brillants, molts d’ells joves investigadors que genera el país, s’incorporin fàcilment i dignament al sistema de recerca i innovació de Catalunya, així com que també tinguin opcions de mobilitat internacional. Cal una aposta decidida per l’excel·lència basada en avaluacions objectives. Ens calen fons significatius per a innovació basada en tecnologies disruptives. Ens cal que l’Estat confiï en les tecnologies creades aquí i les compri i les empri. Ens cal implicar sistemàticament a la recerca i la innovació en la majoria d’accions de govern. Ens calen governants sensibles i coneixedors d’aquestes matèries. Ens cal un marc legal i fiscal adient, i un nou ordre en matèria de mecenatge, així com un nou ordre en el marc de les institucions públiques de recerca.

Bé, ara cal veure qui ofereix això…

CERCA: un sistema permeable de centres de recerca

L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va definir el perímetre dels centres CERCA amb un total de 47 centres de recerca. Des d’aleshores, en paral·lel, no s’ha introduït dins el perímetre CERCA cap més centre de recerca. Sí que s’han fet fusions de centres CERCA, mitjançant el programa SUMA, entre d’altres accions, fixant en 41 centres l’actual perímetre.

A partir d’aquí, mitjançant l’avaluació CERCA, que ja està assolint una maduresa metodològica després de més de 50 avaluacions des de 2012, s’està valorant les institucions de dins del perímetre CERCA en funció de la seva actuació i també de la implementació que han fet de les recomanacions rebudes en la primera avaluació. Aquest exercici permetrà en aquells casos més extrems, si escau, qüestionar a aquells centres que no acompleixen satisfactòriament les expectatives que la Generalitat s’ha creat per aquestes institucions. I es crearà, eventualment, una llista de centres candidats de sortida del perímetre CERCA.

En contraposició, la permeabilitat ha de permetre l’entrada de noves institucions que mereixin el tractament CERCA. En aquest sentit s’ha obert la porta perquè diferents centres de recerca de Catalunya puguin adreçar-se a la Institució CERCA per valorar, si escau, que es faci una primera avaluació (externa i internacional) el resultat de la qual aconsellarà o no la seva inclusió a CERCA. Arribat aquest punt, la Generalitat de Catalunya haurà de cercar l’equilibri d’entrada i sortida a CERCA per determinar quin ha de ser el perímetre final.

Res de nou fins aquí que no s’assembli al que fan altres sistemes de centres a l’estranger de prestigi internacional. Per tant no descobrim res de nou sinó que simplement instrumentem allò que normalitza el nostre perímetre a partir d’entrades i sortides de centres, sobre una base de mèrit i transparència.

Una “història” de por

Recentment dos centres CERCA han obert un expedient de regulació d’ocupació (ERO). Tots dos ho han fet per causes molt diferents.

En un cas, era un centre petit X on els seus grups de recerca s’han traspassat a d’altres institucions i aquelles persones que no han pogut ser traspassades, principalment de l’administració del centre X, han estat afectades per l’ERO prèviament al moment de desaparició del centre X.

En l’altre cas, la situació és molt diferent. Es tracta d’un centre CERCA Y, més gran, en una disciplina estratègica pel país i per a la UE, amb molts projectes europeus i molts contractes amb el sector privat. En el centre Y hi conflueixen molts aspectes particulars de funcionament com pot ser que estaven pendents d’un trasllat d’ubicació física, s’estaven renegociant les aportacions dels patrons, etc. Però no han estat aquestes les raons per les quals el centre Y ha d’acomiadar treballadors. La raó no és altra que un conflicte amb el retorn d’IVA.

Fa ja alguns anys enrere un inspector Z, del qual m’estalvio el nom, (i és important dir que sovint és el mateix inspector Z) va portar a terme una inspecció en el centre Y, que com tots els centres de l’estat espanyol, reclamava uns retorns d’IVA dins uns marge d’entre el 80% i el 100% de la prorrata. Doncs el resultat de la inspecció va ser que el centre Y havia de tenir devolució 0 (zero) d’IVA. Aquí va començar una batalla legal intensa que encara dura. Però és important dir que la quantitat qüestionada per la hisenda espanyola era aproximadament de 4 milions d’Euros per al centre Y. Darrerament els recursos davant l’Agencia Tributaria que ha presentat el centre s’han desestimat i el centre Y ha hagut d’avalar (paralitzar) els 4 milions d’euros en els seus comptes mentre continua la batalla legal, ara ja en el Tribunal Econòmic Administratiu.

Cal fer aquí algunes consideracions. L’esmentat inspector Z ja ha portat a terme altres inspeccions a d’altres centres CERCA amb la mateixa radicalitat i arguments. Hom té el dubte de si els inspectors de l’Agencia Tributaria tenen un increment salarial en base als diners que recuperen per a l’Estat en les seves actuacions. En tot cas no hi ha hagut massa control, ni massa coordinació a l’Agència Tributaria a Catalunya fins ara per homogeneïtzar les actuacions d’inspecció als centres CERCA, i això fa que els resultats puguin arribar a ser sorprenents i alguns com el descrit aquí.

L’impacte d’aquests 4 milions d’Euros menys al centre Y ha estat devastador. I en conseqüència, el centre Y probablement haurà d’aturar el trasllat que tenia previst i redefinir-se a la baixa. Però el més dramàtic és que el centre Y ara està encarant un ERO per haver d’intentar rebaixar la càrrega salarial i avançar cap a la viabilitat econòmica. La intenció de la direcció i patronat del centre Y no ha estat mai fer una reducció de personal però la brutalitat de les actuacions de l’autoritat fiscal espanyola en aquest cas han portat directament aquí.

El més trist de tot és que els experts declaren que aquesta actuació fiscal serà total o parcialment revertida i es guanyarà als tribunals d’aquí a uns anys. Però en aquell moment l’inspector Z ja ni recordarà l’expedient que va traumatitzar al centre Y i contràriament, els actuals treballadors del centre Y sotmesos a l’ERO ja farà temps que no tenen relació laboral amb el centre Y.

En un país normal no hauria de passar que una institució de recerca d’un sector estratègic es veiés greument afectada pels capricis o per la qüestionable professionalitat d’un inspector.

Tributs i anècdotes de la recerca catalana

Pensant en els darrers 25 anys de la recerca catalana em venien al cap algunes fites destacades que no necessàriament són les que estan més de moda. No opino dels anys anteriors perquè no els vaig viure en primera persona, però sí em consta tota la feina que va fer la CIRIT amb Gabriel Ferrater entre d’altres, amb projectes brillants i ambició. I tampoc esmento moltes i moltes persones que han tingut papers rellevants. Aquest text no és exhaustiu sinó anecdòtic.

Potser la primera fita va ser la creació del Comissionat per a Universitats i Recerca on, sense cap mena de dubte, el Prof. Josep Laporte en va ser protagonista (any 1993). També, entre 1993-1994, el Dr. Joan Albaigès, com a director general de Recerca (DGR), va crear la convocatòria de grups de recerca la qual, amb relativament pocs canvis, ha anat evolucionant fins a dia d’avui. En aquella època, el Prof. David Serrat, com a DGR, va autoritzar la primera compra de dades bibliomètriques a ISI per part de la Generalitat de Catalunya. Va obrir la porta a tota una tradició d’estudis i anàlisi.

De finals dels 90 recordo sobretot al Prof. Pere Pascual que brillantment va gestionar la convocatòria de distincions per alliberar de docència a alguns recercadors universitaris. Enyoro les discussions bibliomètriques que manteníem i aquella mentalitat oberta tan constructiva.

La dècada dels 2000 va ser prodigiosa. Mas Colell va ser nomenat conseller i va crear ICREA. Encara recordo la primera convocatòria d’ICREA, amb una taula plena d’expedients en paper, i tots els que érem allà, especialment el Prof. Salvador Barberà, preguntant-se: I ara com ho farem això?

L’AGAUR va ser creada el 2001-2002. Jo en aquell moment era al Consell Social de la UdG però recordo la correspondència que mantenia amb el Prof. Mas-Colell sobre la llei d’Universitats de Catalunya on jo li insistia que també calia incloure l’AGAUR al final de la llei, igual que l’AQU, ICREA o la UOC. Finalment no em va fer massa cas… Crec que l’AGAUR ha generat un tomb positiu en la política científica del país aportant la rigor en l’avaluació, feta amb criteris raonables i amb pragmatisme.

En el primer Govern tri-partit, El Prof. Xavier Hernández, com a DGR, va revolucionar el sistema de recerca. Crec que és una de les poques figures que ha pensat en gran, tenint al cap tots els elements del sistema i facilitant la seva expansió. Ell és responsable de la creació de noves convocatòries com per exemple els ajuts postdoctorals  Beatriu de Pinós. També va enfortir les institucions de recerca com la pròpia AGAUR, que va ser una eina molt executiva de les seves polítiques. I va fer grans esforços per eixamplar el programa CERCA, amb nous centres. D’ell en destacava la seva especial cura per les Humanitats i les Ciències Socials. En aquest sentit, va promoure la creació de CARHUS basat en criteris objectivables com a sistema de mesura i avaluació. En certa manera dins l’àmbit de la recerca va emular a Enric Prat de la Riba a qui ell sovint citava.

L’any 2008 gràcies a l’impuls del Conseller Huguet es va aprovar el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. També crec que el text en ell mateix és una fita de sistema malgrat que després, uns i altres, n’hagin fet una aplicació basada en interpretacions particulars.

El final de la dècada va ser convuls amb nombrosos canvis de responsabilitats en la recerca catalana. En destacaria el 2010 la creació de la Institució CERCA per ordenar el sistema de centres, tot i que va entrar amb polèmica ja que molt aviat els centres CERCA, a causa de la crisi van rebre una afaitada de romanents històrica que va generar uns anticossos terribles al sistema.

De la present dècada prefereixo no opinar-ne fins que n’hagin passat uns anys més. Com és sabut, el temps ajuda a situar tot al seu lloc, i això és molt útil per a fer balanços.

 

La (curta) visió de l’Estat espanyol en recerca

L’any 2012 l’Estat espanyol va aprovar la Ley orgànica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera. Aquesta llei espanyola ha anat inspirant des d’aleshores les lleis de pressupostos generals de l’Estat dels anys subsegüents, així com també lleis i decrets de la Generalitat de Catalunya.

L’esmentada llei i les altres lleis que s’han fonamentat en ella possiblement han tingut algun efecte en la contenció de la despesa del sector públic. Ara bé, en el camp de la recerca estan tenint efectes indesitjables. En aquest sentit voldria exemplificar-ho amb dos exemples.

Un, la prohibició de superar l’import de la massa salarial de les institucions públiques. En aquest sentit, els instituts de recerca CERCA, molts d’ells amb caràcter públic, tenen segons aquestes normatives limitades les possibilitats de fer noves contractacions estables d’investigadors, o d’incrementar la seva retribució en base l’assoliment de resultats, o de qualsevol altra cosa que pugui resultar en un increment de la massa salarial. Si bé aquesta barrera s’ha obert a 2016 per poder incrementar un 1% de la massa salarial (absolutament insuficient), la realitat és que un centre de recerca no pot fer estratègia científica si no pot contractar o retribuir als seus investigadors amb un criteri basat en mèrits. Per tant es genera una tendència a la uniformitat i funcionarització dels investigadors, cosa que empíricament hem vist amb diversos exemples que porta a situacions d’estancament científic per la manca d’incentius.

Dos, la prohibició de que les institucions públiques de recerca facin aportacions a fons de pensions d’investigadors. Els fons de pensions finançats des de les institucions constitueixen a tot Europa (excepte a Espanya) i a arreu un element molt important de captació de talent científic. Si això no existeix com a eina de negociació de captació i retenció d’investigadors de primer nivell aleshores és encara més difícil competir amb altres institucions d’R+D estrangeres. A més la UE està potenciant un fons de pensions paneuropeu anomenat RESAVER que optimitza els fons de pensions d’investigadors. Els nostres centres CERCA majoritàriament no poden doncs participar de les accions que promou la UE per l’Estat espanyol hi posa barreres.

La posició de l’Estat és matar mosques a canonades. Caldria mesurar finament les conseqüències de qualsevol llei econòmica amb caràcter restrictiu perquè finalment aquestes prohibicions poden estar afectant la captació de fons estrangers per a la recerca a casa nostra. Vaja, un absolut despropòsit. Això sumat a la baixada de pressupostos públics espanyols de recerca en anys anteriors, a l’excés de zel desmesurat en la revisió de les memòries finals dels projectes de recerca estatals i la conseqüent devolució de fons (amb interessos de demora), el qüestionament del retorn de l’IVA als centres CERCA i no al CSIC, i una llarga llista construeix la visió d’Espanya en recerca.